Total de visualitzacions de pàgina:

EL RACÓ DEL COMENTARI

 

La Julieta va venir expressament a la pastisseria a dir-me que, abans de rifar la toia, rifarien cafeteres; que ella ja les havia vistes: precioses, blanques, amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols. Jo no tenia ganes d'anar a ballar ni tenia ganes de sortir, perquè m'havia passat el dia despatxant dolços i les puntes dels dits em feien mal de tant estrènyer cordills daurats i de tant fer nusos i agafadors. I perquè coneixia la Julieta, que a la nit no li venia de tres hores i tant li feia dormir com no dormir. Però em va fer seguir vulgues no vulgues, perquè jo era així, que patia si algú em demanava una cosa i havia de dir que no. Anava blanca de dalt a baix: el vestit i els enagos emmidonats, les sabates com un glop de llet, les arracades de pasta blanca, tres braçalets rotllana que feien joc amb les arracades i un portamonedes blanc, que la Julieta em va dir que era d'hule, amb la tanca com una petxina d'or.
Quan vam arribar a la plaça els músics ja tocaven. El sostre estava guarnit amb flors i cadeneta de paper de tots colors: una tira de cadeneta, una tira de flors. Hi havia flors amb una bombeta a dintre i tot el sostre era com un paraigua a l'inrevés, perquè els acabaments de les tires estaven lligats més en l l’aire que no pas el mig, on totes s' ajuntaven. La cinta de goma deIs enagos, que havia patit molt per passar-Ia amb una agulla de ganxo que no volia passar, cordada amb un botonet i una nanseta de fil, m'estrenyia, ja devia tenir un senyal vermell a la cintura, però així que el vent m'havia sortit per la boca la cinta tornava a fer-me el martiri. L'entarimat dels músics estava voltat d'esparreguera fent barana i l'esparreguera estava guarnida amb flors de paper lligades amb filferro primet. I els músics suats i amb mànigues de camisa. La meva mare morta feia anys i sense poder-me aconsellar i el meu pare casat amb una altra. El meu pare casat amb una altra i jo sense la meva mare que només vivia per tenir-me atencions. I el meu pare casat i jo joveneta i sola a la plaça del Diamant, esperant que rifessin cafeteres, i la Julieta cridant perquè la veu li passés per damunt de la música, ¡no seguis que et rebregaràs!, i davant dels ulls les bombetes vestides de flor i les cadenetes enganxades amb pasta d'aigua i farina i tothom content, i mentre badava una veu a l'orella va dir-me, ¿ballem?
Merce Rodoreda, La plarça del Diamant, Barcelona: Biblioteca Hermes, 1962 [2003], p.43-44.
(Glossari: toia: ramell de flors; enagos: combinació, peça de vestir interior femenina consistent en una faldilla de roba blanca; rotllana: cèrcol.)
1. Comprensió del text
a) Descriu el tema i les parts bàsiques del text [1 punt]
b) Resumeix el contingut del text amb una extensió màxima de 10 línies. [1 punt]
c) Identifica el registre al qual podem adscriure el text. Cal que fonamentes la resposta amb
exemples extrets del text. [0'5 punts]
d) Identifica la tipologia textual especificant els trets corresponents que apareixen al text. [0'5 punts]
2. Anàlisi lingüística del text
a) Indica la pronunciació dels elements subratllats: [1 punt]
1. abans de rifar (línia 1): sonora o sorda?
2. taronja(1.2): oberta o tancada?
3. dolços (1.4): oberta o tancada?
4. un altra (1.21): sona o s'elideix?
b) Digues el significat que adquireixen aquestes paraules o expressions al text o indica'n un
sinònim. [1 punt]
1. pinyols (línia 3)
2. estrènyer (1.5)
3. tant li feia dormir com no dormir (1.6)
4. glop (1.8)
c) Toma a escriure les frases següents substituint els elements subratllats en cadascuna pel pronom feble adequat. [1 punt]
1. Jo no tenia ganes d' anar a ballar (línia 3)
2. Quan vam arribar a la plaça els músics ja tocaven (1. 11)
3. Hi havia flors amb una bombeta a dintre (1. 12)
4. tot el sostre era com un paraigua a l'inrevés (1. 13)
3. Expressió i reflexió crítica
b) Escriu un text de característiques tipològiques similars al fragment de Mercè Rodoreda que has llegit més amunt. Pots prendre com a referencia situacions personals, novel·les o contes que hages llegit, pel·lícules que hages vist, etc. (Extensió: unes 150 paraules) [2 punts]
                              
Solucionari
 Font:  www.oupe.es/es/Bachillerato/ValenciaLlenguaILiteratura/proyteselacomunidadvalenciana/Recursos Destacados/4_pau_noves_comunitat_valenciana.pdf
ENLLÀ DE L’HORITZÓ

Capítol I
Quan els exèrcits de Franco començaren seriosament l’assajament de Madrid i
iniciaren uns sovintejats i devastadors bombardeigs de la capital, ens assabentàrem que el govern de Largo Caballero decidí anar-se’n a València. Llavors, primeria de novembre, es va desfermar l’atac general contra la capital d’Espanya; el capità general, Miaja, amb pràcticament l’únic ajut de les enfervorides masses populars esquerranes i la decidida i intel·ligent col·laboració dels comunistes, organitzà una defensa efectivament heroica i sangonosa, com han relatat després tots els comentaristes i com aleshores es podia sentir clar en les emissions de la ràdio republicana i es podia deduir de les raons especioses de les emissores feixistes. Tanmateix, la situació en una ciutat tan enorme era greu, i no va trigar a començar-hi l’evacuació de dotzenes de milenars de veïns que
consumien queviures i no feien cap falta per a tal esforç –vells, malalts, moltes dones, xics–. En fi va començar aquell tràfec trist, confús i descoratjador dels refugiats, que va durar molt de temps.

El País Valencià –potser el menys amenaçat directament per l’avanç dels feixistes, a causa de la seua llunyania dels fronts– fou força sol·licitat amb preferència per les seues planes costaneres i d’agricultura rica que garantia un bon aprovisionament. Damunt, ací dominava la massa d’esquerres, que es llançà amb gran generositat a rebre aquells castellans pobres i dissortats i ja sense casa ni fogar que solem dir. El clima dolç de vora mar n’era un altre al·licient.
La vila de Cassana, interior, de clima tan fred o més que el de Madrid, d’una
riquesa agrícola normal però no exuberant, darrerament tampoc no va ser-ne una excepció, i un dia de tants –ja dins l’any 37– hi van aparèixer autobusos i camions plens de fugitius.

Era a mitjan matí, un matí [...] de la darreria de l’hivern. Toni Bernabeu, àlias el
Senyalat, secretari del Partit Comunista local, membre influent del Comitè Provincial del Partit i president del Consell d’Administració de la Col·lectivitat Agrícola de la U.G.T. [...], va entrar en la nostra oficina.
– Cal que deixeu ara una mica la feina, que molt prompte arribaran al poble els
refugiats –va dir-nos.
Enric Valor, Enllà de l’horitzó, València, Tàndem Edicions, 1991, p. 7-8;
començament de capítol I.

 TEMA I ESTRUCTURA
El tema és l’arribada de refugiats al País Valencià procedents de Madrid. Hi podem distingir dues parts bàsiques. La primera està formada pels dos primers paràgrafs, en què es narra l’ofensiva de Franco contra Madrid i la situació desesperada dels republicans assetjats. Com a conseqüència, el govern republicà
decideix desplaçar-se a València (primer paràgraf ); també s’hi expliquen les raons per les quals es trià el PaísValencià i l’acollida que hi reberen els refugiats castellans (segon paràgraf ). En la segona part, corresponent al tercer paràgraf, l’acció se centra a Cassana, un poble de l’interior del País Valencià.

RESUM
Quan es va desfermar l’atac general de l’exèrcit de Franco contra Madrid, el capità general dels republicans, Miaja, va organitzar la defensa de la capital, però, a causa de la gravetat del setge, es va haver d’evacuar part de la
població. Els refugiats es van dirigir al País Valencià, que oferia un bon aprovisionament d’aliments i un clima càlid; a més, hi predominava la gent d’esquerra, que va acollir generosament els refugiats. A Cassana, poble de l’interior del País Valencià, van començar a arribar-ne uns quants. Toni Bernabeu, el secretari del Partit Comunista de Cassana, va informar de la pròxima arribada dels refugiats perquè començaren els preparatius per a acollir-los.

Identificar la tipologia textual
    Aquest fragment pertany a una novel·la d'Enric Valor Enllà de l'horitzó, per tant estem analitzant un text que pertany a l'àmbit d'ús literari. Aquest fragment conta uns determinats fets històrics i ho fa mitjançant la veu d'un narrador protagonista (línia 3: ens assabentàrem que el govern de Largo Caballero decidí anar-se’n a València...) que s'inclou dins el relat. La seua veu ens acompanya al llarg de l'exposició dels fets, encara que el fragment inclou un diàleg en estil directe a l'últim paràgraf, on hi intervé altre personatge: Toni Bernabeu. 

La finalitat del text serà per tant entretenir i agradar; el llenguatge literari, com sabem persegueix fonamentalment aquesta pretensió. A més, en el cas particular d'E. Valor sabem que a més conjuga aquesta funció tradicional de la literatura amb la voluntat testimonial i fins i tot pedagògica de crear una novel·la en valencià dins d'un teixit literari tan delicat com fou el del País Valencià; Valor no sols vol escriure novel·la, sinó que pretén testimoniar l'existència d'un determinat lloc en el món: les comarques del sud del País Valencià. Tot i que els espais i els personatges, com sabem, són ficticis. Continuant amb el nostre comentari passarem a descriure les funcions que hi predominen en el text; així, podem concloure pel que hem vist que es tracta d'un text on hi apareixerà la funció literària o estètica. A més, la modalitat oracional que hi predomina és l'enunciativa o declarativa, ja que el narrador ens conta una determinats fets (línia 1 i 2), encara que també hi apareix una expressió dubitativa (línia 14). Quan el narrador introdueix la veu de Toni Bernabeu aquest ho fa amb un to imperatiu. 
VEUS DEL DISCURS
El narrador usa la 1a persona (en aquest fragment fa clarament de narrador testimoni) Es veu clarament quan diu que Toni Bernabeu entra en la “nostra” oficina. Apareixen també les veus (tot i que en estil indirecte) dels periodistes de Madrid, així com la del Secretari del PC de Cassana, que intervé en estil directe.



Identifiqueu i expliqueu les marques de modalització que hi ha al text. Entre altres fenòmens modalitzadors, hi ha aquests:

• adjectivació valorativa en sintagmes, com per exemple: sovintejats i devastadors bombardeigs dela capital (línia 2), enfervoridesmasses populars esquerranes (línia 5), decidida i intel·ligent col·laboració (línia 5), raons especioses (línia 8), amenaçat (participi amb funció adjectival, línia 14), castellans pobres i dissortats (línia 18), etc.;

• ús d’adverbis valoratius, com ara en aquests sintagmes: es podia sentir clar (línia 8), organitza una defensiva efectivament heroica i sangonosa (línies
6 i 7), fou força sol·licitat (línia 15), amb gran generositat (línia 17), etc.;
  • ús de verbs valoratius en sintagmes, com per exemple: ací dominava la massa d’esquerres que es llançà (línia 17).
TEXT 1:
Baix trobaràs les propostes de solució

 
Anem a començar a treballar el comentari. A continuació us deixe aquest, llegiu-lo i contesteu les preguntes. Abans de començar revisa la pàgina "Consells per treballar el comentari" que trobaràs al menú. 

LA COHESIÓ LINGÜÍSTICA

 Patrimoni natural, Barcelona: Empúries, 2004: pàg. 104-105

¿Cohesió en dues llengües? Si, en el regne de la utopia, les llengües que trobem en un territori se situessin al mateix nivell funcional, potser sí; però sembla que no és aquesta la qüestió que considerem, i la història (i la pràctica quotidiana) ens donen exemples abundants de desequilibri quan dues llengües són presents en un mateix espai..., i una d’aquestes és l’oficial d’un estat totpoderós i va camí de deixar l’altra, la històrica i encara actual, en una situació de feblesa profunda.

És davant d’aquesta situació que cal fer efectiu el dret a la llengua pròpia del territori i convertir-la en el factor bàsic (potser no l’únic) de cohesió social, sense interferències ni imposicions alienes a la voluntat d’un poble (recordem-ho: sis mil llengües en poc més de dos-cents estats). "Un estat, una llengua" és, doncs, una de les afirmacions més destructives de la diversitat humana, una aberració que atempta contra la pluralitat, natural i històrica, de la nostra espècie.
Queda per considerar una qüestió també de la màxima importància i actualitat en aquests temps nostres. Quan una persona es veu forçada a deixar la seva terra i arriba a un altre espai, el que li passa pel cap no és d’imposar-hi res de res. En el cas més desesperat, perfectament comprensible i respectable, intentarà la supervivència sense perdre cap arrel. Però el més normal i previsible és que vulgui obrir les portes (si el deixen) a noves adquisicions, llengua inclosa. ¿Quina llengua? La que trobi al seu voltant, òbviament, i no pas l’amagada. Adquirirà, doncs, la llengua que li permeti sobreviure, progressar i relacionar-se amb l’entorn. I és aquí que es planteja una qüestió de la màxima gravetat: no són els "nouvinguts" els responsables de la situació d’una llengua prohibida i silenciada. ¿Faran seva aquesta llengua que encara és a la teulada i que no sabem de quin cantó caurà? Potser sí, si es creen les associacions afectives que deriven d’un paquet global: papers i estabilitat; feina digna remunerada amb justícia; accés a l’habitatge, l’educació, la sanitat, el lleure; acolliment sense discriminacions, afectuós si és possible. Una vida plenament humana que afavoreixi les sintonies afectives: aquesta terra val la pena i em convé. I em convé la llengua pròpia d’aquesta terra.

Jesús Tuson

  • Tema:
  • Resum:
  • Organització:


PROPOSTA DE SOLUCIÓ 1:

FONT:
TEXT NÚMERO 2:
(fet)
ELS INDIS

Els «indis» americans són ja gairebé només un record, encara que han tingut un paper molt rellevant en la història del país. Els conqueridors que van arribar aquí al segle XV es pensaven que anaven a les Índies, i per això van anomenar indis els nadius. La història d’aquests pobles des d’aleshores, resumint-la dràsticament, és la història d’una gent (els conqueridors espanyols, francesos i anglesos) que necessitaven terres i riqueses, i d’uns altres (els nadius) que per tant havien de recular cap a l’oest, sisplau per força, i que finalment han perdut les terres completament i ara són ja només objecte de curiositat «arqueològica» o museística («els nobles salvatges») o de menyspreu i d’enuig (simplement «els salvatges») de part dels «blancs». Les pressions brutals van començar el 1829. A l’hivern de 1838-39 l’exèrcit federal foragita més de 40.000 cheroquees (del territori de l’actual Geòrgia) per un interminable «camí de llàgrimes» que costarà la vida a diversos milers. Els seminoles de la Florida seguiran el mateix destí.

Després de la guerra civil entre esclavistes i antiesclavistes (1861ss), els nadius seran els més malparats: des de 1887 fins ara mateix se succeeixen les lleis de «repartiment» (és a dir d’expropiació) de terres, alhora que els indis van quedant cada cop més esbarriats i delmats.

Algun científic i sobretot algun polític i alguna persona del carrer encara es pregunten, sense dissimular el menyspreu i la indignació, «què caram volen» o «què n’hem de fer» dels indis. La llei universal i eterna de la conquesta, de la necessitat d’espai, de l’ànsia de poder i de riquesa. El cas és que amb ells s’han perdut unes 300 llengües que parlaven i innombrables dialectes. Avui queden unes quantes comunitats d’indis en reserves, indrets generalment muntanyosos i més o menys «independents»: mantenen amb l’Estat relacions de cosoberania i els forasters que s’endinsen en una reserva tenen prohibit el pas en certs llocs que els nadius es reserven amb més intimitat. L’Estat, en compensació de les malvestats històriques, els paga una certa quantitat de diners que per a molts són suficients per viure, i aquesta mesura més aviat juga contra ells: viuen aïllats i sense cap estímul econòmic ni cultural, amb la qual cosa es van esllanguint com a individus i com a comunitats. Sembla que l’alcoholisme és problema.

Joan Solà, fragment d’una conferència publicada dins Les claus del canvi lingüístic,
Alacant, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, 2002.


Comprensió del text
a) Descriviu el tema i les parts bàsiques del text
b) Resumiu el contingut del text amb una extensió màxima de 10 línies
c) És aquest un text només expositiu? Justifiqueu la vostra resposta amb exemples concrets extrets del text.
d) Expliqueu quin ús fa l’autor de la cursiva i de les cometes al llarg del text.

e) Què opines sobre les qüestions que planteja el text? Coneixes altres casos semblants (històrics o actuals)? Com es podrien resoldre estes situacions? (Extensió: 150 paraules)


TEXT 3
VAL MÉS DEDICAR LES HORES DE CATALÀ A L’ESTUDI DE L’ANGLÈS

Les hores de castellà també? I les de música, educació física, història i geografia? Fins i tot les de matemàtiques, ciènciesnaturals i filosofia? Home –dirà algú–, no exagerem! I doncs, Per què només i específicament les hores de català en benefici  de l’anglès? Aquesta qüestió planteja dos problemes im-
portants: el de la utilitat dels coneixements que es poden aconseguir a l’escola i el del paper de la llengua com a matèria i com a vehicle de l’ensenyament. Començarem per aquesta segona qüestió,a veure si podem deixar les coses una mica clares, des de punts de vista diferents.

Tot sovint, hi ha qui s’exclama contra la degradació del medi natural i, més en concret, parla del perill que suposa la reducció de la massa forestal del planeta. També s’aixequen constantment veus responsables que alerten sobre l’extinció possible de moltes espècies vegetals i animals (pobres coales i pobres linxs ibèrics!). Aquestes crides no són purament estètiques i protec-cionistes de les espècies en perill d’extinció, les veus més responsables tenen molt present que cal defensar la diversitat perquè la Terra és com és gràcies a tot el que conté. I una pèrdua aparentment puntual podria provocar un daltabaix: una cadena imprevisible de canvis que poc o molt,alterarien el conjunt o, si més no, un ecosistema.[...]

El que és ben curiós, però, és que l’esperit conservacionista no s’estengui també cap a les llengües,moltes en perill d’extinció imminent com ha enunciat amb arguments i xifres (algunes esfereïdores) la professora Carme Junyent a Vida i Mort de les llengües. Hem dit més d’una vegada que al món encara hi ha unes sis mil llengües, i els experts creuen que, en el segle que comença,els humans veuran com el cabal lingüístic es
redueix a la meitat, aproximadament. Malament, doncs, si en l’horitzó del futur comença a dibuixar-s’hi un planeta que camini cap a la simplificació total: una espècie animal (girafes), una de vegetal (pomeres) i una de lingüística (anglès). Que Do you speak English? Un malson, és clar. Un malson que implicaria també la uniformització de voluntats, estils i idees: la desaparició de la diversitat ens abocaria a una humanitat
de clònics; mal alimentats, a més.

Jesús TUSÓN, Una imatge no val més que mil paraules.
mil paraules.Contra els tòpics.
Barcelona, Editorial Empúries, 20012, p. 63-64


Propose les següents activitats, és el comentari de la prova tal qual, algunes estàs preparada/at per contestar-les i altres possiblement no, però intenta buscar les respostes. Ja les corregirem a classe.

1.Comprensió del text.

a) Descriu el tema o tesi i les parts bàsiques del text. [1 punt]
b) Resumeix el contingut del text amb una extensió màxima de deu línies[1 punt]
c)¿Quin és el registre del text?¿A quin àmbit d’ ús i gènere pertany?[0’50 punts]
d)¿A quin tipus de text pertany aquest?Raona-ho.¿Per a què s’usa la cursiva en el text? [0’5 punts]


2.Anàlisi lingüística del text.[3 punts]

a)Indica la pronunciació dels elements subratllats [1 punt; -025 per resposta errònia]
1.hores. L1. ¿oberta o tancada?
2.home L.3 ¿oberta o tancada?

3.vegada que al món... L.27 ¿elisió o no? En cas afirmatiu ¿de quina vocal?
4.experts L.28 ¿oberta o tancada?


c)Explica el significat que adquireixen aquestes expressions al text o escriu una expressió equivalent[1 punt; -025 per resposta errònia]
1.doncs L.3
2.sovint L.10
3.imminent L.25
4.animal de companyia L.34


3.Expressió i reflexió crítica[4 punts]

b) ¿Per què creus que hi ha gent que parla de conservar el medi ambient o les espècies animals en perill d’extinció i en canvi no reaccionen de la mateixa manera quan es tracta de la llengua pròpia amb dificultats per sobreviure?[2 punts]

solució al text 1:

Aquest text porta el títol de "La cohesió lingüística", és de l’escriptor Jesús Tusón i pertany a l’obra "Patrimoni natural"

Coherència


L’eix temàtic o el tema del qual tracta el text és les diferents llengües i la seua situació segons el lloc i la gent que les parla.

Podem resumir el text de la següent manera:

La cohesió entre dues llengües utilitzades en un mateix territori és quasi un somni que no es pot complir per les diferències entre elles, un estat sol donar més importància a una que a l’altra i la que es troba en situació de minoria normalment desapareix. Cal aplicar mitjans per a conseguir millorar aquestes situacions. A més, en els casos d’emigració, quan una persona arriba a un territori, se sent obligada a adaptar aquesta llengua pròpia, del seu nou país, ha d’adaptar-se i aquesta és una manera bona de fer-ho, però això també suposa abandonar la seua llengua natal i deixar-la oblidada…

Al text podem trobar idees secundàries que donen força a les idees primàries i ajudaen a establir l’eix temàtic, com per exemple, quan es recorden les llengües que hi ha en el món i els estats que les parlen o els mitjans que poden adaptar per a acordar amb aquesta situació de bilingüisme conflictiu.

També destaquem alguns elements paratextuals que ajuden a captar l’atenció del receptor, com el títol que apareix en negreta i en una mida major de lletra, els parèntesis aclaridors, les oracions interrogatives, les cometes ("nouvinguts") o els dos punts.

Podrem dividir el text en 3 parts:

-Introducció: al primer paràgraf on s’expressa la tesi de l’autor (la situació de les llengües no fa possible que es done una cohesió entre aquestes i hem de canviar açò.)
-Exposició: es tracta el tema exposant les raons per les quals l’autor creu comentant establir mitjans i situacions per a acabar amb aquesta situació, segon paràgraf i part del tercer.
-Conclusió: podríem dir que es tracta de les dues últimes oracions on es defensa tota la situació exposada al tercer pàragraf.

A més, des del punt de vista del contingut, podrem dividir el text en dues parts (el primer i segon paràgraf on es tracta el tema del conflicte entre dues llengües d’un mateix territori. I el tercer paràgraf on es parla sobre l’emigració i allò que suposa adaptar-se a una nova llengua).

L’estructura temàtica és la circular ja que inicialment tracta un tema i exposa les seues raons per a argumentar-ho, i posteriorment n’introdueix un altre i el conclou al final.

El títol es correspon amb el tema tractat als dos primers paràgrafs i podem dir que és un títol temàtic.
La progressió temàtica és lineal, ja que l’exposició d’un tema dóna pas a introduir després un altre relacionat amb el primer.

PROPOSTA 2 DE SOLUCIÓ DEL TEXT COHESIÓ LINGÜÍSTICA

Entre dues llengües que comparteixen un mateix territori, on una és la llengua pròpia i l'altra és la llengua emparada per l'estat, es produix una situació de profund desequilibri. Per tant, és necessari fer valer el dret de la llengua pròpia i vincular-la a valors positius d'integració social per a que aquesta siga la llengua emprada pels novinguts. Sols així es podrà fer front a les intromissions i evitar el seu silenciament. Aquest seria el resum del text "La cohesió lingüística" de Jesús Tuson.

A més, el tema que dóna coherència al text, podríem definir-lo de la següent manera: La necessitat d'exercir el dret de la llengua pròpia d'un territori i fer-la un factor de cohesió social.

Pel que fa l'estructura externa, trobem que el text està dividit en tres paràgrafs, al primer, trobem el plantejament del problema; l'autor expressa la dificultat real que existeix per a la llengua pròpia d'un territori de trobar equilibri competint amb la llengua oficial d'un estat.

Al segon paràgraf l'autor exposa la seua tesi: cal reivindiar el dret de la llengua pròpia del territori i convertir-la en el factor bàsic de cohesió social.

Per últim, all tercer i últim paràgraf l'autor exemplifica mitjançant el cas dels nouvinguts la necessitat de vincular la llengua pròpia del territori a valors positius d'integració. Trobem per tant un text que té una estructura analitzant, ja que l'autor exposa a l'inici la seua tesi i passa posteriorment a desenvolupar-la mitjançant l'exemplificació.

PROPOSTA DE SOLUCIÓ PER AL TEXT " ELS INDIS"

a)Ens trobem davant del fragment d'un discurs pronunciat per Joan Solà titulat "Els indis". El tema del text és la voracitat territorial humana i les seues conseqüències. 
El text, a més està estructurat de la següent manera: en el primer paràgraf trobem una descripció de la història del foragitament i aniquilació dels pobles indígenes americans, al segon paràgraf l'autor parla del repartiment de les terres per part dels invasors i, per últim, al tercer, trobem una reflexió sobre les diferents conseqüències de les accions dels invasors.
b) Podem resumir el contingut del text de la següent manera: l’ambició ha provocat l’aniquilació històrica i la marginació actual dels pobles indígenes americans. Aquests, no sols han vist arrabassades les seues terres, sinó que a més han delmant el seu patrimoni lingüístic i cultural. Actualment, sobreviuen convertits en una mena de relíquies amb greus problemes d’adaptació.
c) Efectivament, no ens trobem davant d'un text purament expositiu. És cert que hi podem observar algunes característiques expositives, per exemple, l'estructuració del text és clara i gràcies a ella, com hem vist, adquireix cohesió temàtica; així, l'autor fa un repàs per les circumstàncies històriques del pobles indígenes i descriu les diferents circumstàncies històriques de la seua desaparició mitjançant algunes parts del text on hi predomina la modalitat enunciativa (lín.2-3: "Els conqueridors que van arribar aquí al segle XV es pensaven que anaven a les Índies, i per això van anomenar indis els nadius"). No obstant això, el text abunda en elements valoratius: destaca la presència de lèxic valoratiu (lín.7-8: "curiositat «arqueològica» o museística", lín. 14: "malparats", lín. 16: "esbarriats i delmats" ), així , a més, destaca la presència de verbs modalitzats (lín. 14: "Són objecte.... de menyspreu i enuig").
d) L’autor utilitza la cursiva per diferents motius:  en alguns casos les usa per destacar que l’expressió és incorrecta: “indis”, altres per remarcar que es tracta d’una expressió inapropiada o injusta: “arqueològica”, “els nobles salvatges”, “repartiment”, “independent”... També s’usen per introduir altres veus del discurs: “què caram volen”, “què n’hem de fer”.

Altra proposta feta: http://ve.umh.es/blogs/valencia/pau./comentari/correucomercial.pdf
ALTRES PROPOSTES ARREU DE LA XARXA
CONTRA LA MÚSICA
FONT: http://comentaridetextpau.blogspot.com/p/textos-comentats.html
No es produirà, qualsevol dia, una reacció a favor del silenci? Trobe que anem pel camí d’una saturació alarmant. Mai, la gent –les multituds- no havien tingut accés a la música sinó de tard en tard, i amb motius de festa religiosa o profana. Les classes altes, potser una mica més, però tampoc no gaire. Inventaren el gramòfon i els seus discos primitius, i això ja fou una mena de “democratització”. Amb els transistors i els altres trucs més o menys electrònics, la música ha esdevingut l’aliment sistemàtic de l’orella humana. En els bancs, en les botigues, en els cementeris civilitzats, en els bars, en els trens, a tot arreu, la música us acompanya, Pel carrer, veieu individus que caminen amb els auriculars posats, i els conductors de cotxes engeguen, amb el vehicle, la seua ràdio-cassette. I no cal ni parlar dels locals especialitzats: les discoteques, per exemple. Ara no importa quina música siga: Bach o els Rolling, Mantovani o Peret, una “cobla” o un “corrido” de Placido Domingo. Cadascú, probablement, s’ajusta a les seues preferències, i que Déu Nostre Senyor ens faça a tots sants. El cas és que, vulguem-ho o no, naveguem permanentment enmig d’un “discurs sonor” qualsevol. Com que és molt fàcil de fer-ho, podríem atribuir-ne la culpa a les “multinacionals” del ram. I no ens equivocaríem...¿Un retorn al silenci? Serà difícil. En les àrees urbanes, el silenci no existeix. I, de més a més, ¿per a què el silenci? Hem abandonat els usos de la conversa gratuïta, i tenim por de la soledat. Tot va lligat. El problema és que “sentim” música, i no l’ “escoltem”...

Sagitari (1984), Joan Fuster.

proposta de solució:

 Comentari del text “Contra la música” de Joan Fuster, que pertany al llibre Sagitari, i que com indica la font va ser publicat el 1984, s’inicia amb el resum del contingut significatiu, que quedaria de la següent manera:
Potser algun dia es torne al silenci per contrarestar la quantitat de música que s’escolta. Si temps enrere solament s’escoltava en festes o era propi de les classes altes, després amb el gramòfon, els transistors i altres aparells arriba a tot el món per llocs ben diferents i tot tipus de música. I és que sempre hi ha una convivència amb el soroll; el silenci no és ben bé possible. En realitat, s’ha deixat de practicar la conversa fàcil i s’ha trobat la música per no caure en la solitud, i en tot cas, malauradament, se sent però no s’escolta.

            El tema que transmet el text és la música, plantejat des d’una problemàtica de l’abús que d’ella se’n fa. El que vol dir Fuster com a intenció comunicativa és que aquesta invasió de soroll que ve a representar tot tipus de música, a qualsevol indret, és el resultat de la falta de conversa i per evitar, que la gent s’hi trobe sola; però el que denuncia Fuster és que, amb tot, allò que s’aconsegueix és que tot i sentir música, no es fa amb sentit, amb contingut.

            L’enunciat arranca amb títol temàtic, que resulta paradoxal una vegada arribat al final i entesa la intenció comunicativa de l’autor. Si l’expressió “contra” s’entén literalment es diria que Fuster està en contra de la música però després de llegir i comprendre el text allò que s’entreveu és que en realitat no està en contra de la música ja que reclama que se l’escolte, sinó que evidencia com la música entra a la gent per l’oïda però no els arriba al cervell, no arriben  a entendre-la, a comprendre-la, a gaudir-la de manera comprensiva.

            L’anàlisi de l’estructura del significat del text s’inicia amb una mena d’introducció  a les dues primeres línies en què s’exposa un dilema on la primera idea manifesta la hipotètica conseqüència a la segona idea: “reacció” per “saturació”. Després d’aquest plantejament lògic comença la seua argumentació fent una referència a la tradició d’escoltar música. Apel·lant a la quantitat d’ocasions en què es tenia accés a la música, compara la gent en general, les masses, amb les classes altes; si les primeres solament  ho feien a les festes, les segones, encara que hi accedien en més ocasions, tampoc no n’eren moltes. Segueix argumentant el contrast amb un nou mitjà de difusió popular de la música: el gramòfon i els discos; a més, argumenta amb la qualitat que és la democràcia. Per reforçar la importància que la música suposa per a l’ésser humà, fa una analogia metafòrica de la música com “aliment” de l’orella i, per aquesta necessitat nutritiva s’hi sent a tots els indrets per curiosos que siguen, com el “cementeris civilitzats”, que amb aquest adjectiu el que fa és apel·lar de forma irònica a la qualitat. A continuació exposa una comparació de tres situacions: escoltar música individualment mitjançant auriculars, o la música que envolta  al cotxe,  o als llocs especialitzats com són les discoteques. Continua remarcant la situació actual establint una simetria d’igualtat entre tot tipus de música per defensar la seua idea anterior  d’ “aliment”, i ara com a “discurs sonor”  per la necessitat de les persones d’envoltar-se de so. Busca un responsable i beneficiari que seria una multinacional. I no presenta una solució després d’una pregunta retòrica, a la qual dóna immediatament una resposta escèptica “¿Un retorn al silenci? Serà difícil”. Però més escèptica resulta la següent “I, a més a més ¿per a què el silenci?”,  ja que trenca les expectatives comunicatives de veure el silenci com una cosa desitjable però que ara, paradoxalment, qüestiona. I així s’arriba a la vertader intenció de Fuster, evidenciar que “s’han  abandonat els usos de la conversa gratuïta, i tenim por de la soledat. Tot va lligat. El problema es que “sentim” música, i no l’ “escoltem”...” açò vindria a representar la seua tesi expressada de manera conclusiva.

            El text sembla que presenta una estructura analitzant, però al final es veu que fa una argumentació inductiva o sintetitzant  que el porta a  la seua idea principal o tesi, a les últimes línies. Aquest plantejament argumentatiu va com si analitzés el silenci i va formant la idea que hi ha molt de soroll per tot arreu, amb la música, que s’ha imposat a qualsevol lloc gràcies als aparells que fan possible la seua difusió. Amb tot això el receptor arriba al final de l’argumentació i es troba amb una nova reflexió: primer que tornar al silenci serà difícil, segon que a les zones urbanes els silenci és impossible i, per últim, i sorprenentment es pregunta  que en realitat “¿per a què el silenci?” És a dir que després de pensar que és una conclusió pessimista, el lector s’hi troba amb un dilema, una incompatibilitat i una relativització del problema. Tot per  acometre la vertadera intenció comunicativa, que és destacar, emfatitzar i, fins i tot, denunciar la por a la soledat perquè ja no es conversa amb fluïdesa, desinteressadament. Aleshores l’autèntica individualitat substitueix les relacions amb els altres perquè la gent no pot estar sola. I per últim, desplaça l’atenció i torna a donar un gir a les expectatives comunicatives: si s’entenia, fins i tot per títol, que l’autor està en contra de la música, ara s’hi observa que el que pretén destacar l’autor és que la música té un significat que cal escoltar per entendre’l.
    La tipologia textual predominant és l’argumentativa, Fuster va raonant, va divagant, al voltant d’una idea o tesi i ho fa mitjançant uns arguments lògics per aconseguir la seua intenció o finalitat. Fuster elabora la seua estratègia discurdiva amb altres estructures textuals, com ara l’expositiva “Mai la gent...” per donar informació, o la descriptiva “En el bancs  (...) Pel carrer (...) ... les discoteques, per exemple”, i, fins i tot, es podria veure una estructura textual predictiva amb el futur “Serà difícil”.

    Respecte a les veus del discurs, l’emissor real és Joan Fuster i el receptor real és l’alumnat de 2n de batxillerat que realitza el comentari de text. Pel que fa a l’emissor i al receptor model es pot fer una aproximació a partir dels coneixements enciclopèdics i marc que hi apareixen. Quant als primers s’hi pot destacar que n’hi ha pocs, solament quan cita “Bach o els Rollings, Mantovani o Peret, una cobla o un corrido de Plácido Domingo”, tot i que Peret es deuria classificar com coneixement marc ja que el conèixer aquest cantant es deuria al fet de compartir el mateix entorn social i cultural. Així doncs, cal arribar a la conclusió que el text no aporta molta informació específicament culta o especialitzada ni tampoc molt localitzada en un entorn molt definit, és a dir, que l’emissor s’adreça a un receptor per parlar-li d’un tema en termes molt genèrics, coneguts, sense massa pretensions comunicatives,  compta amb un receptor d’uns coneixements generals i quotidians amb un llenguatge que no destaca per la complexitat sinó que més bé és de fàcil enteniment i d’un estil literari senzill i assequible.
  
  Solament n’hi ha una veu, un enunciador, que organitze el discurs. Al principi apareix l’al·locutari, a la línia 12 “us acompanya”, però posteriorment, s’hi fan presents conjuntament el locutor i l’al·locutari amb els díctics de persona, mitjançant les desinències verbals i els pronoms personal febles del plural inclusiu: “vulguem, naveguem, podríem, ens, Hem abandonat, tenim, sentim, i escoltem”

  Quant a l’anàlisi de la varietat diatòpica: la procedència dialectal de l’emissor queda evident ja a la segona línia amb la desinència verbal de primera persona del present d’indicatiu “Trobe”, o també a la línia 16 amb la desinència de tercera persona de present de subjuntiu “faça”, a més del possessiu no consonantitzat “seua” a la línia 12, propi del català occidental i més concretament, característic del valencià, tot i que l’ús de la varietat estàndard li permet usar lèxic com: “mica, gaire o engeguem”.