EL COMENTARI PAS A PAS. ELS APUNTS DE CLASSE

APUNTS EN FORMAT DE TEXT

L'ADEQUACIÓ I LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA

L'adequació és la necessitat d'adaptar-nos a la situació comunicativa. Aquesta propietat textual ens situa davant una característica pròpia de qualsevol llengua: la variació (els diferents usos o possibilitats de comunicació). 

Els usuaris de les llengües triem, conscient o inconscientment, dins la diversitat de formes que poden ser adequades per a cada discurs comunicatiu. 

Hi ha diferents tipus de variació lingüística que es generen en funció dels factors esmentats. Al mateix temps, aquests factors es classifiquen en dos: els que depenen dels grups humans (temps, espai i grup social), factors que l'individu no pot escollir; i els que depenen de la situació comunicativa, i que un mateix individu pot experimentar una alternança entre diferents varietats. Així, existeixen els tipus de variació següents:

• Depenent del grup humà: 
  
  • Variació històrica o diacrònica. Depèn del factor temps. Les varietats històriques són les diferents varietats que una mateixa llengua ha adoptat al llarg de la seva evolució natural. Per exemple, el català de l'època de Bernat Metge era diferent del de Jacint Verdaguer, i aquest alhora diferent del català del segle XX. L'estudia la gramàtica històrica. Les varietats generacionals també s'inclouen en aquest tipus de variació.
  • Variació dialectal o diatòpica. Depèn del factor espai. Malgrat que es considerin varietats d'una mateixa llengua, el parlar d'una zona pot presentar diferències amb el de la zona contigua, separades sovint per accidents geogràfics (rius, mars, muntanyes...). Per exemple, el català de Mallorca presenta alguns trets diferents que el català del baix Ebre, o del Rosselló. L'estudia la dialectologia.
  • Variació social o diastràtica. Depèn de l'estrat social. Es tracta de les varietats que usen les classes socials diferents, com si fossin dialectes parlats en una mateixa població per grups socials diferents. Malgrat que en la societat occidental del segle XXI no hi hagi una variació gaire marcada, podem observar aquest tipus de variació en societats en què les classes socials formen grups tancats amb poca relació entre si (com el sistema de castes de l'Índia), o en altres èpoques en què la classe alta i la baixa no es mesclaven.
• Depenent de la situació comunicativa:
  
  • Variació funcional o diafàsica. Depèn de la situació comunicativa. Es tracta dels diferents registres lingüístics, que es classifiquen en formals i informals. El parlant n'escull un o l'altre en funció del tema, la intenció, el canal (oral o escrit), els interlocutors i l'àmbit d'ús.
    

  Les varietats funcionals 

   

  Les varietats lingüístiques que depenen de la situació comunicativa en què es troba el parlant d’una llengua són les varietats funcionals o registres. Els factors que defineixen i caracteritzen els registres són el camp, el canal, el grau de formalitat iel propòsit comunicatiu.
  
  
  El camp
  
  
  El camp és l’àmbit de la realitat a què fa referència el missatge. Aquest factor determina la varietat lingüística emprada ja que optem per registres diferents segons si tractem temes quotidians o especialitzats. 
  
  
  El canal  
  
  
  El canal de comunicació pot ser oral o escrit. En principi, sembla que la comunicació oral és menys formal que la comunicació escrita però cal tenir en compte també el grau d’espontaneïtat.
  
  
  El grau de formalitat 
  
  
  El grau de formalitat, que varia en funció de la relació entre els interlocutors, condiciona també l’ús d’un registre lingüístic determinat.
  
  
  El propòsit comunicatiu En funció del propòsit comunicatiu, el missatge pot ser objectiu o subjectiu i aquest fet determina el registre ja que l’objectivitat i la subjectivitat es relacionen respectivament amb la formalitat i la informalitat.
  
  

  La varietat estàndard 

  La varietat estàndard és el producte d’un procés de selecció de les formes més usuals i aptes per a la comunicació entre tots els parlants, en detriment de formes d’ús molt restringit. 
  
  
  Així doncs, és la varietat menys marcada per trets històrics, socioculturals o geogràfics. També és la varietat funcional més neutra. 
  
  
  No s’ha de confondre la llengua estàndard amb la llengua normativa, que és el resultat de reglamentar el codi lingüístic en els àmbits fonètic, morfosintàctic i lèxic. Sí que és cert que la llengua estàndard es basa en la llengua normativa. Per tant, per norma general,totes les formes estàndards són també normatives, però no a la inversa. Són essencialment els àmbits públics els que requereixen l’ús de l’estàndard. Per això, la llengua estàndard és la llengua de l’ensenyament, dels mitjans de comunicació, de la cultura, etc. A més, la varietat estàndard d’una llengua ha de comptar amb una difusió i una acceptació suficients. En les llengües majoritàries, la varietat estàndard és assumida sense problemes, però no ocorre així en les llengües minoritzades, com el català.En aquests casos, la llengua pròpia és relegada a usos familiars i informals, mentre que per als usos públics i formals es recorre a l’estàndard d’una altra llengua. Per aquest motiu, el procés de fixació de l’estàndard s’inscriu en el procés de normalització de l’ús públic de la llengua. Malgrat que la llengua estàndard ha de ser de el model de referència per a tots els membres d’una comunitat lingüística, la seva funció no és substituir les varietats geogràfiques. Al contrari, l’estàndard admet un cert grau de variació dialectal, més en la llengua oral que en la llengua escrita 

RÚBRICA DEL TREBALL ORAL

.

RÚBRICA DE VALORACIÓ EXPOSICIÓ ORAL                                                                                          BATXILLERAT
contingut 3	El resum respon al que es demana i se cenyeix a l’enunciat. S’adequa al registre.	3
	El discurs respon al que es demana, però hi ha imprecisions o a vegades inclou elements poc rellevants o fora de lloc. En algun moment perd una mica el registre.	2
	El discurs no respon ben bé al que es demana, o bé perquè no enfoca bé el tema o perquè es perd molt el fil principal. No s’adequa al registre.  Resum fluix, Aspectes poc rellevants.	1
	No enfoca bé el tema ni respon al que es demana. No ha treballat el poema o el tema.	0
Cohesió 1	En general, el resum està ben lligat i fa un bon ús dels elements de lligam (connectors).	1
	Hi ha alguns errors en la cohesió. Falten elements de lligam o bé els que utilitza són incorrectes.	0,5
	El discurs no està ben lligat.	0
Fluïdesa i Llenguatge no verbal 1	El ritme de parla és fluid i no hi ha entrebancs , no dubta ni vacil·la, no hi ha pauses llargues. No llegeix.  Expressió corporal bona. Desinhibit, sense excés.	1
	El ritme és bo, però a vegades dubta, vacil·la o pensa el que ha dir. Llegeix la intervenció .	0.5
	El ritme és lent i hi ha moltes pauses. Llegeix gairebé  íntegrament la seva intervenció. Mirada baixa.	0
Correcció del discurs 1	Correcció La correcció del discurs, en general, és bona.	1
	Comet algun error greu i algun de lleu.   Algun “lo” , “pues” , “Vale”,”bueno”…	0,5
	Comet bastants errors greus i també de lleus. Hi ha interferències d’una altra llengua.      La fonètica no és adequada.    “lo” , “pues” , “Vale”,”bueno”…	0
Vocabulari i lèxic. Recursos lingüístics 1	Utilitza un repertori de vocabulari ric, variat i adequat.   No utilitza mots crossa (cosa).	1
	Fa un bon ús del vocabulari, però en alguns casos és poc ric, poc precís o poc adequat. Repeteix alguns mots.  Algun mot crossa.	0.5
	No fa un bons ús del vocabulari. Li falten paraules, és poc precís, massa genèric, o bé poc adequat.	0
Durada 1	S’ajusta al temps marcat.	1
	Hi ha algun desajustament lleu.	0,5
	No respecta el temps marcat.	0
Expressió oral 2	Recita el poema de forma expressiva i de memòria.	2
	Recita el poema, però llegeix en algun moment o dubta, fa pauses…	1
	No recita, llegeix o no és expressiu.	0