Visualitzacions de pàgina l'últim mes

AJUDA PER AL COMENTARI, COMENTARI PAS A PAS

En aquesta pàgina trobaràs caracteritzats els diferents tipus de textos que estem treballant:

1. El text expositiu

LA FUNCIÓ DELS TEXTOS EXPOSITIUS

Els textos expositius són textos informatius que tenen com a finalitat difondre coneixements. Un text expositiu té com a funció principal transmetre informació però, a més, hi afegeix explicacions i les completa amb exemples i analogies.
En general, un text expositiu ha de ser comprensible per a qualsevol tipus de lector; encara que,depenent dels seus destinataris i segons el grau de complexitat que presente, podem distingir-ne dues modalitats bàsiques:

 • La modalitat divulgadora : s'adreça a lectors de tota mena.
• La modalitat especialitzada: s'adreça a un públic lector entès en el tema tractat i que domina els tecnicismes emprats en aquella exposició escrita.
Funció que hi predomina: la referencial, no hi apareixera l'expressiva.
Modalitat: Enunciativa
En ambdós casos, però, el text ha de ser molt clar i ha de presentar una estructura ben ordenada, perquè l'objectiu principal és que el lector copsi ràpidament i sense dificultats la informació que se li dóna.
Una característica important del text expositiu és que mai no ofereix les opinions de l'autor sobre el tema que s'explica, en tant que l'única pretensió d'un text d'aquest tipus és exposar, informar...

Gèneres textuals: fullet explicatiu, article de diccionari o d'enciclopèdia, llibre de text, examen, apunts, exposició, conferència, article científic, etc.

 font: http://f-eines.alaxarxa.cat/cat/images/file/APUNTS%20TIPOLOGIA%20TEXTUAL.pdf

 Els textos expositiu tenen dues característiques bàsiques
  • La claredat
  • La progressió temàtica
  • La seua estructura: Introducció, desenvolupament i conclusió.
  • L'ordre dels continguts: Deductiu Del particular al general o inductiu: del general al particular

Nivell morfològic

1. Predomini dels substantius abstractes.
2. profussió d'adjectis especificatius.
3. Ús del present d'indicatiu
4. Utilització de les perífrasis verbals modals (obligació i necessitat)

Nivell sintàctic
 
1. ús de la tercera persona, mecanisme objectivitzado
2. ús de les substantivitzacions abstrates en lloc dels verbs (La proliferació dels conflictes, en lloc de "els conflictes proliferen").
3. Ús del atributiu.
4. Apareixen més coordinades i juxtaposades que no subordinades.
5. Abunden els marcadors textuals (d'ordre i sentit, sobretot) "en primer lloc, finalment..."

Nivell lexicosemàntic
 
1. Vocabulari denotatiu
2. Específic i tècnic (dependrà del grau de divulgació)

El text argumentatiu

       Quan nosaltres argumentem o analitzem les argumentacions d’altres ho podem fer seguint entre d’altres els següents tipus d’argumentació:
D´autoritat: opinió d’algú important, de prestigi reconegut o expert en el tema.
De quantitat: gran nombre de persones donen suport a la idea.
De causa i conseqüència: s’estableix una relació lògica entre els fets.
           
 Generalment els textos propis de l’àmbit acadèmic i alguns de l’àmbit periodístic presenten una estructura expositivoargumentativa, seguint algun dels models que tens a continuació:
1.      Model analitzant: La idea principal, tesi o hipòtesi, es presenta al principi, a continuació, s’aporten les dades, explicacions, fets i proves que li donen suport o la confirmen. Aquest model està relacionat amb el mètode deductiu , que indica una disposició que va d’allò general i abstracte a allò particular i concret. És el mètode més apropiat per a ciències no empíriques, més abstractes, com ara la matèmatica o la lògica.
2.      Model sintetitzant: Al començament s’aporten les dades, fets, explicacions o arguments que condueixen a la conclusió, idea principal o tesi que es formula al final del text. Es relaciona amb el mètode inductiu, que indica una disposició que va d’allò més concret a allò més general i abstracte; apropiat per a les ciències experimentals com ara la biologia, la física, la química,...
3.      Model en paral.lel: Apareixen diverses idees principals que no s’hi manifesten de forma jeràrquica, sinó en un mateix nivell d’importància. Una idea s’enfronta directament a una altra o bé s’oposen aspectes parcials de cadascuna.
4.      Model circular o enquadrat: És la combinació d’analitzant i sintetitzant. La idea o tesi exposada a l’inici és explicitada i corroborada amb dades, fets i exemples al llarg del text, el qual es tanca amb el reafermament de la tesi inicial o una conclusió que procedeix d’aquella, integra doncs els mètodes inductiu i deductiu alhora.
5.      Model descriptiu: Té com a finalitat informar d’un fet, d’un fenomen o esdeveniment mitjançant l’exposició dels seus trets característics o atributs.
6.      Model seqüencial o d’agrupació: Exposa el seguiment d’un fet o procés. La informació s’organitza seguint  un ordre lògic en l’eix temporal i les idees s’estructuren en processos o etapes. En aquest model abunden els connectors d’ordre i els temporals.
7.      Model comparatiu: Té com a finalitat comparar o contrastar dos o més objectes, idees, conceptes, processos o esdeveniments. La informació s’organitza a partir de l’enumeració i/o exposició de les semblances i diferències que s’hi observen.
8.      Model causa-conseqüència: Aquest model mostra la relació entre dos elements, fets o esdeveniments. La informació s’articula a partir de la causalitat: uns antecedents o causes originen uns efectes o conseqüències.
9.      Model problema-solució: Mostra una qüestió problemàtica i n’aporta solucions. La informació s’articula a partir de la caracterització d’un o més problemes i el plantejament de solucions.

El text argumentatiu és aquell text que intenta decantar el nostre parer a favor de les opinions del'autor, així, la finalitat n'és persuadir, convèncer el lector.

 Les seues parts són: Introducció, presentació; cos argumentatiu i conclusió. En un text argumentatiu distingim tres elements: el tema de què tracta, la tesi que defensa l'autor  i els arguments que hi donen suport.

 LA FUNCIÓ PREDOMINANT: L'apel·lativa o l'expressiva.

Elements lingüístics que el caracteritzen

 Clàusules àmplies: donen cos a l'argumentació mitjançant subordinades de tota mena.
Abunden els incisos aclaridors o explicatius.
El llenguatge pot ser més o menys tècnic d'acord amb la intenció divulgativa de l'autor. Als textos periodístics solen ser menys tècnics.
Pot aparéixer el llenguatge connotatiu (amb implicacions subjectives i evocadores).

L'àmbit d'ús

 Públic, acadèmic i científic...

Textos que pertanyen a gèneres formatius periodístics (article d'opinió, columna...) intercalades amb parts expositives. Sempre que analitzem textos argumentatius hem de tenir en compte la intenció de l'autor i el mètode que utilitza per fer-nos compartir el seu parer.  Es solen utilitzar els següents mecanismes (arguments) per acomplir la intenció de "convèncer". Entre els arguments racionals, destacarem els següents:

 • el de l'analogia: es basa a comparar amb altres casos.
• El d'autoritat: hom addueix una obra, una persona amb criteri reconegut o experta, un testimoni fidedigne per corroborar el que s'afirma. També es fan servir com a arguments d'autoritat els refranys o proverbis.
• El de quantitat: com més hi ha d'una cosa, més raonable pot semblar.
• El de la qualitat: va en el sentit contrari de l'anterior, el que és decisiu és la qualitat d'una cosa.
• El de la utilitat, el de bellesa, el del plaer: segons els casos, es pot preferir allò que és útil, bell o agradable.

 L'EMPREMTA DE L'EMISSOR

 En un text argumentatiu se sol manifestar obertament la presència de l'emissor per mitjà de certes paraules, expressions o construccions.
Ens trobem davant aquesta subjectivitat quan l'emissor assigna a allò que ens diu...
1. un determinat grau de certesa:
a) evidència: com tothom sap...; és absolutament obvi que...
b) seguretat: estic en condicions de demostrar de manera fefaent que...; estic convençuda que...
c) probabilitat: Tenim molts indicis que apunten cap a...; totes aquestes proves ens porten a afirmar que...
d) dubte: No és prou clar que...; caldria més recerca per a esbrinar si realment...
e) desconeixement: No tenim dades per a afirmar o negar que...; ignorem totalment...
f) falsedat: s'enganya qui afirma que...; no és pas cert que...

 2. un determinat grau de necessitat o obligació: Cal educar per a la pau.

 3. una determinada valoració quantitativa, com quan s'utilitza un quantitatiu i no un numeral:  A l'acte hi van assistir poques persones (enfront de... hi van assistir trenta persones, que és una avaluació objectiva).

 4. una determinada valoració qualitativa (positiva o negativa), que es pot expressar per mitjà de:
a) mots amb càrrega positiva (afectius) o negativa (pejoratius, denigradors): és important/ésirrellevant; va actuar amb audàcia/covardament. b) afixos: Ho té en estudiadet, té una veuarra...

 Gèneres textuals: comentari crític, debat, text oratori (míting, sermó...), crítica cinematogràfica.

 UN ESQUEMA

FONT: http://segondebat.blogspot.com/2006/10/la-modalitzaci-i-la-dixi-la_06.html
LA MODALITZACIÓ El concepte de modalització abraça una gamma extensa d'elements lingüístics i no lingüístics que vehiculen les actituds, creences, apreciacions, opinions i intencions de l'emissor respecte a l'enunciat. La modalització és, doncs, el fenomen que dóna compte de la manera com l'emissor incorpora a l'enunciat marques de la seua presència i, de vegades, també la del receptor. Aquest concepte ens remet al de discurs subjectiu, típic de la narració, d'unes memòries, d'un diari personal o d'un article d'opinió. La subjectivitat d'un discurs és directament proporcional a la quantitat d'elements modalitzadors que conté.

Marques de modalització:

1. Fenòmens d'èmfasi: focalitzar, manifestar valoracions positives o negatives, incredulitat, ironia, sorpresa, etc. Típic de la llengua oral. Exemples: Ah! és ben interessant allò que expliques! La teua O-BLI-GA-CI-Ó és compartir amb mi les faenes de casa.
2. Les modalitats oracionals no assertives (interrogativa, exhortativa, exclamativa, dubitativa i desiderativa) tenen funció modalitzadora. Exemples: Què vols? Vine cap a casa! És magnífic! Deu ser difícil d'aprovar. Desitge que ho faces bé.
3. Afixos, prefixos i sufixos que expressen un judici subjectiu de grandesa o petitesa, afecte, menyspreu, etc. Solen ser els augmentatius, diminutius, pejoratius i superlatius. Exemples: homenet, ventijol, pardaliu, poetastre, veuarra, senzillíssim, redolent, superfàcil, arxisabut.
4. Elements lèxics de categoria gramatical diferent que tenen com a missió evidenciar els propòsits i les valoracions de l'emissor.
-Verbs performatius: felicitar, lamentar, opinar, criticar, etc.
-Verbs valoratius: responsabilitzar, solidaritzar, enganyar, meréixer, pretendre.
-Substantius valoratius: llàstima, admiració, lleialtat, noblesa, esperança, dolor.
-Adjectius valoratius: magnífic, sincer, perfecte, trist, rialler.
-Adverbis i sintagmes preposicionals valoratius: desesperadament, amb eficàcia...
-Alguns quantificadors: molt, poc, massa, gens, força, prou, bastant...
5. Les interjeccions: ah!, oh!, uf!, hurra!, ca!, carall!, òndia!, diantre!, llàstima!...
6. Les unitats fraseològiques: locucions, fórmules rutinàries i proverbis. Exemples: vaques flaques (escassesa), clar i net (transparent), sa i estalvi ( il·lès); per molts anys, i vosté que ho veja, ací pau i allà glòria, ja ho crec, clar que sí, ni de bon tros, paraula d'honor; el ruc callat, per savi és reputat; més val vestir sants que despullar borratxos.
7. Algunes figures retòriques, que no sols s'usen en literatura sinó també en la llengua oral, com ara la interrogació i l'exclamació retòriques, la metàfora, la hipèrbole, la comparació o la ironia. Exemples: Per què la vida és tan ingrata? Què he fet jo per a ser tan infeliç? Aquest xic és un ase, o, només li falta la cua per a ser un ase. Li ix foc pels ulls i serps per la boca, cada vegada que es posa així, tremole com una fulla (metàfores). La cara que fem quan dormim és involuntària. No se'ns ha de tenir en compte (ironia de Joan Fuster).
8. L'alternança de codi també pot manifestar en certs contextos una valoració del que es diu. Es tracta del canvi d'una llengua per una altra. Exemple: El molt imbècil em va dir: "Pues no sé de qué se queja". Em respon sempre: "Ego sum qui sum" i m'aguante.
LA DIXI PERSONAL
Parlem de dixi personal quan algun element de l’enunciat remet a les persones de l’enunciació, és a dir, a l’emissor o al receptor. Les marques lingüístiques de dixi personal són de tres tipus: pronoms personals (forts i febles) de 1a i 2a persona, morfemes verbals de 1a i 2a persona, possessius de 1a i 2a persona. Només en certes situacions on una tercera persona es troba en el context i l’emissor l’assenyala, poden utilitzar-se aquests pronoms dícticament: Vull parlar amb ella (assenyalant una dona).

Els pronoms de 1a i 2a persona del plural, i en correspondència els morfemes verbals i els possessius, poden presentar diversos valors discursius. Nosaltres (ens, -nos, nostre...) es un terme polisèmic i ambigu. S’esquematitza així:
Nosaltres = jo + 0 : majestàtic (reis) o de modèstia (en textos tècnics)
+ tu (+ tu...): inclusiu ─l’emissor implica el receptor. + ell (+ ell...): exclusiu ─l’emissor no compta amb el receptor.
+ tu + ell (+ tu + ell...): global ─pot incloure el receptor i d’altr.
+ tota la comunitat : universal.
La dixi social: les marques que específicament indiquen la relació entre els interlocutors es denominen díctics socials. Quan la relació és de distància, es requereix l’ús de fórmules de tractament formal: vosté, vós. Però hi ha altres marques no pronominals com l’ús del nom i el cognom, la utilització de títols com ara senyor/a, doctor, excel·lentíssim i magnífic senyor rector, president/a, etc. Si la relació és de proximitat, s’utilitza el tractament de tu i un s’adreça al receptor pel nom directament, no pel cognom: Hola Pep, sóc la Marta, etc. Aquestes formes poden considerar-se elements díctics, atès que remeten a les persones de l’enunciació, però es consideren una dixi diferent de la persona pel fet que no assenyalen directament els interlocutors, sinó el tipus de relació que hi ha entre ells.
LA DIXI ESPACIAL


L’espai de l’enunciació és aquell que es determina des de la perspectiva dels interlocutors, és a dir, és el lloc on es produeix l’acte comunicatiu, i a partir del qual concebem la resta de llocs del discurs, per proximitat i per llunyania. Les marques díctiques d’espai són els demostratius espacials i els adverbis i locucions adverbials de lloc. Els demostratius espacials poden correspondre a tres classes gramaticals diferents: els determinants (aquest, aqueix, aquell, este, eixe, en aquesta ciutat, etc.), els pronoms neutres (açò, això, allò) i les proformes adverbials (ací, aquí, allí/allà).
LA DIXI TEMPORAL

El temps del discurs es pot considerar en tres moments: l’ara enunciatiu, l’abans d’ara i el després d’ara. Les marques que assenyalen aquesta temporalitat poden manifestar-se sota la forma d’adverbis temporals, sintagmes nominals amb demostratius o morfemes verbals. En el primer grup, incloem elements com avui, demà, ahir, ara, aquesta vesprada, dilluns, fa vuit dies, en un mes, enguany, l’any vinent... Els temps díctics són el present, el perfet i el futur d’indicatiu. No confonguem amb els elements anafòrics: el lendemà, l’any següent...

LA DIXI

És l’ús d’una forma díctica que remet a un element aparegut al text, la qual, en aquest sentit, s’utilitza com a anafòrica: «Van dir que cal invertir en processos de reciclatge. Això no és nou / Aquesta idea no és nova.» El pronom díctic això i el demostratiu aquesta seguit del nom general idea reprenen el contingut semàntic de la frase anterior i alhora indiquen proximitat en el text, el text és identificat com un lloc, d’ací la funció díctica –i no fòrica.LA IMPERSONALITAT

Hi ha molts textos en què no apareixen les marques díctiques de persona ─la presència dels interlocutors─ . Això ocorre quan l’emissor decideix no mostrar-se a través dels enunciats que construeix i tampoc no implica el receptor en el seu discurs. En aquest cas l’emissor es distancia del que diu i respecte a qui ho diu. Aleshores parlem de discurs «objectiu», caracteritzat per abundància d’estructures impersonals. Els exemples més significatius es donen en els anomenats textos científics, especialitzats i divulgatius. Les fórmules lingüístiques que anomenem fórmules d’impersonalització són principalment les següents:

Les construccions impersonals reflexes, oracions amb un subjecte genèric, que contenen el pronom es com a marca de subjecte indeterminat i apareixen sempre en 3a persona del singular: «Es parla constantment de la mala qualitat de determinats productes alimentaris, però no es fa res per tal de posar-hi remei.»
Construccions de subjecte indeterminat corresponent a hom, o amb sintagmes nominals de caràcter genèric com ara la gent, tothom, algú: «Algú podrà pensar que és bo fumar.»
Construccions esdevenimentals, que descriuen successos i no accions realitzades per algun subjecte en concret. Tenen els predicats amb haver-hi, caldre, fer falta: «Hi va haver molta gent en la festa del meu aniversari.»
Construccions amb el verb semblar / parèixer: «Sembla que vindran avui.»

Interpretació impersonal d’un verb conjugat mitjançant la 3a del plural, la 1a del plural o la 2a del singular o plural: «Truquen a la porta». «M’han posat una multa». «En valencià posem accent als mots esdruíxols». «Quan penses en estes coses, no pots fer més que tremolar». El caràcter indeterminat pot donar-se per ignorància de l’emissor, per indiferència, perquè se’l vol ocultar intencionadament o perquè es vol fer referència a un agent global.
Algunes construccions d’infinitiu el subjecte semàntic del qual s’interpreta com a genèric: «Cridar no ajuda gens a resoldre els problemes».

Les oracions passives produeixen un efecte paral·lel al de les impersonals: el fet de destacar l’objecte de l’acció verbal fa que es deixe en segon lloc o fins i tot s’obvie el subjecte lògic (l’agent). Aquesta equivalència es veu clara si comprovem la relació entre les oracions passives i la impersonal següents:
Les seues aptituds foren molt valorades (pel tribunal). O. Passiva.
Les seues aptituds es van valorar molt. O. Passiva reflexa.
Es va valorar molt les seues aptituds. O. Impersonal.


a.- [Pere diu] Lluïsa em va va dir: «Demà no podré anar a classe.»
b.- [Pere diu] Lluïsa em va va dir que l’endemà no podria anar a classe.

L’operació d’incorporar paraules d’altri al propi discurs no consisteix tant a citar un enunciat, unes paraules, com a citar una enunciació, és a dir, una situació comunicativa pròpia i distinta de la situació enunciativa actual, amb els consegüents canvis.

El discurs citat és la manifestació més usual de la polifonia. Aquest concepte, d’abast més general que l’anterior, fa referència a la possibilitat d’advertir en alguns enunciats la presència d’una o altres veus diferents de la de l’emissor, tot i que no s’utilitzen marques gramaticals de citació per a identificar-les. En aquest cas, l’emissor pot citar frases, expressions, proverbis, refranys, eslògans publicitaris, fragments literaris, fílmics o televisius, frases àmpliament conegudes de personatges públics que pressuposa que coneix el receptor:

A: ─Desitja’m sort.
B: ─ Ei, que la força t’acompanye.
B2: ─(Com diuen les forces del bé de La guerra de les Galàxies, que la força t’acompanye).
En aquest exemple, no només se citen unes paraules, sinó tota una situació d’enunciació com l’explicada en la possible intervenció del parèntesi anterior.

Cal distingir el subjecte parlant del locutor d’un enunciat. El primer fa el paper de productor de l’enunciat; el segon correspon a la instància que assumeix la responsabilitat de l’acte de parla. La finalitat d’usar la polifonia als textos és d’assumir el que altres diuen, la de qüestionar o matisar les afirmacions d’altres i fins i tot la d’allunyar-se o desqualificar les afirmacions que s’incorporen al text polifònic. Més exemples:

─Em moriré, em morié, em moriré... Quina llàstima! (per a mi, sobretot)(Joan Fuster, Consells proverbis i insolències)
En aquesta enunciació en eco (quan un interlocutor reprén una expressió d’un altre participant en la interacció, la repeteix o la parafraseja) respecte a una màxima general que ens recorda la nostra condició mortal, Fuster no nega el contingut de la màxima, però escenifica en el seu aforisme una acceptació merament resignada, i expressa tot seguit la seua actitud de disgust envers aquesta constatació. La dissociació entre “subjecte parlant” i “locutor” es representa ací per procediments subtils que, en el marc d’un microtext literari com és l’aforisme, insinuen la duplicitat enunciativa que és una de les claus de la ironia fusteriana.

CARACTERÍSTIQUES DE L'ASSAIG 
L’assaig és un gènere en prosa no narratiu, que aborda d’una manera lliure, no exhaustiva i no especialitzada, els problemes més diversos d’ordre filosòfic, històric, polític, literari, científic, etc. amb voluntat de creació literària, amb la intenció més o menys explícita d’aprofundir en el coneixement de l’home, i amb una certa pretensió moralitzadora. Amb el temps la diferenciació entre l’assaig i el tractat científic o erudit ha esdevingut més absoluta. El primer ha esdevingut més literari i menys científic, menys racionalista i més idealista. L’assaig té un caràcter explicatiu, encara que alhora pot ser argumentatiu, i la seua funció és intel•lectual, és a dir, que té la finalitat de fer reflexionar. Els aspectes que l’identifiquen com a literari són les referències culturals, una certa elaboració del llenguatge (jocs de paraules, repeticions, lèxic culte, contraposicions, interrogacions retòriques...) i una estructuració molt elaborada.
L'assaig com a gènere literari
L'assaig és un gènere a cavall de la litaratura de creació, d'una banda, i de la filosofia i del tractat de divulgació, de l'altra. Oscil·la, quant a la longitud, entre l'article i el llibre, i adopta formes molt diverses: l'article, el diari personal, la dissertació sistemàtica, l'epístola, el diàleg o la pura divagació. L'assaig es diferència de la monografia acadèmica o tractat tècnic (també anomenada en algunes ocasions assaig científic o tècnic d'una especialitat) perquè no pretén efectuar una exposició sistemàtica i completa d'un tema, i perquè s'adreça a una audiència més bé general que especialitzada.

1. El text narratiu
 
Narrar és relatar uns fets, siguin reals, o de ficció, amb la finalitat d’entretenir. La narració oral és la primera forma de narrar. Amb el pas a la llengua escrita s’obtenen tipus de text narratius diversos, amb extensió diferent, i amb intenció literària o sense.
En literatura, la narració es troba en textos de ficció com la novel·la el conte, el relat, la
llegenda, les memòries, els dietaris i les biografies. D’altra banda, hi ha textos narratius que tenen altres finalitats, com els reportatges, les notícies, les cròniques, etc., l’objectiu dels quals és, bàsicament, informar i que trobarem en els gèneres periodístics.
La coherent amb la intenció del narrador. Caben dues possibilitats d'ordre:
succeït els fets i l'alteració de l'ordre en què han ocorregut  sorpresa, mantenir l'interès del receptor fins al final o centrar-lo en una part de la narració).
La narració té un desenvolupament temporal i s'estructura en les etapes següents:
narració és un tipus de text que explica uns fets en un determinat ordre, que cal que siguiel mateix en què han(per remarcar un fet, utilitzar el factor


introducció (plantejament d'una situació estable)complicació (plantejament d'un conflicte)
avaluació i reacció (avaluació del conflicte i reacció per part dels personatges)
resolució (resolució del conflicte i pas a una nova situació)

 la trama (suma d'accions desenvolupades a la narració)
el tema (assumpte de què parla la narració) i
Entre els interns, hi ha els referents a:
freqüència; el temps, que contempla les diferències entre el temps real de la història narrada i la perrpectiva amb què li són mostrats, i la manera, que contempla la distància amb què són presentats els fets al lector i la la veu, que contempla les relacions entre els fets narrats, la persona que els narra i els
El text narratiu té un desenvolupament temporal i es construeix d'acord amb una estructura d'etapes com la següent:
a.
Plantejament d'una situació estable
b.
Plantejament d'un conflicte
c.
Avaluació del conflicte i reacció per part dels personatges
d.
Resolució del conflicte i pas a una nova situació
e.
Conclusió que respon a la intenció del narrador
IntroduccióComplicacióAvaluació i reaccióResolucióMoralitat
Discurs directe - Discurs indirecte
Repetir literalment (al peu de la lletra) allò que algú ha dit és fer servir el discurs directe.
Exemple: La Maria va dir: "Tinc gana".
Explicar aproximadament allò que algú ha dit és fer servir el discurs indirecte.
Exemple: La Maria va dir que tenia gana.
Transformacions per passar del discurs directe a l'indirecte
discurs                  directe discurs indirecte
: ......................... que
« » ......................... Ø
tu ......................... ell
ara ......................... llavors
és ......................... era
ets ......................... era
aquí ......................... allà
aquest ......................... aquell
Estructura de les declaracions, les preguntes, les respostes i les ordres en el discurs
indirecte.
a.
Exemples:
En Sergi
Li
VERBS INTRODUCTORIS MOT D'ENLLAÇ ENUNCIAT
Declarar o respondreva dir que llavors engegava el motor.va respondre que era allà.
dir
explicar
manifestar
afirmar
replicar
declarar
assegurar
respondre
contestar
+ que + verb en indicatiu
b.
Exemple:
Ordenar o recomanarVa ordenar-li amb insistència que anés endavant.

VERBS INTRODUCTORIS MOT D'ENLLAÇ ENUNCIAT
ordenar
manar
exigir
demanar
pregar
dir
aconsellar
recomanar
Suggerir
+ que + verb en subjuntiu
c.
Exemples:
Preguntar
Va dir
-li si aquell soroll del motor era normal.
Va demanar
-li quin servei feia a l'oficina.
VERBS INTRODUCTORIS MOT D'ENLLAÇ ENUNCIAT
preguntar si
demanar
voler saber qui, què, on, quan
dir com. quin, per què...
+
+ verb en indicatiu
El conte literari
Entenem per conte el relat breu d’un fet o d’un seguit de fets reals, llegendaris o ficticis amb
l’objectiu d’entretenir, reflexionar, moralitzar o divertir. Cal distingir entre conte tradicional o rondalla –anònim, de transmissió oral i de caràcter popular- i conte literari –d’autor reconegut i de caràcter culte.
L’extensió del conte no té uns límits rígids i sovint provoca confusions. No queda definit amb
claredat el concepte de conte, narració llarga o novel·la curta.
Tècniques
Els punts de vista narratius i el tractaments del temps de conte són els mateixos que els de la
novel·la. Així mateix, els procediments també coincideixen: narració i descripció, diàleg i
monòleg. El que té de particular el conte és la concentració d’elements narratius. El conte és, sobretot, un exercici de síntesi, i força sovint constitueix el nucli de narracions més extenses que, desenvolupades, podrien esdevenir novel·les.
L’extensió breu del conte limita les possibilitats argumentals i les històries paral·leles amb moltspersonatges. El conte té una trama senzilla, pocs personatges i, en la majoria dels casos, un sol episodi. Té menys varietat i matís que la novel·la, però té més contundència i força
expressiva. Sovint, un recull de contes té un caràcter unitari. Un fil argumental o una temàtica comuna uneix els diferents relats fent-ne un tot, malgrat el sentit autònom e cada un d’ells. Aquesta característica és més freqüent en la literatura contemporània que no pas en l’antiga.
Estructura
Tenint en compte la concentració narrativa que li és pròpia, la narració breu es pot estructurar
en tres parts:
1. Introducció. Presentació dels personatges, el temps i l’espai de l’acció. També s’hi
planteja la situació inicial.
2. Desenvolupament. Desplegaments del conflicte, amb situacions ascendents i
descendents, i situacions de clímax.
3. Desenllaç. Conclusió del relat. És especialment significativa en el conte literari
Aquesta estructura no és fixa: es pot partir del coneixement del desenllaç –in medias res- és a
dir, enmig del relat.
El desenllaç pot ser obert o tancat.
Desenllaç obert: El narrador no dóna cap solució a la història o conflicte plantejat al relat, de
manera que el lector s’ha d’imaginar un possible final. D’aquesta manera preval l’ambigüitat del missatge i s’exigeix un lector participatiu.
Desenllaç tancat. L’autor resol tots els conflictes i no dóna cap opció al lector. Moltes vegades
el conte i la narració breu han utilitzat un desenllaç d’aquesta mena per cloure el relat amb un
final sorprenent i inesperat que produeixi un cop d’efecte inoblidable.
La narrativa contemporània. Narrativa de la quotidianitat
El realisme metafòric representa l’absurd i el fantàstic. Amb la voluntat de trencar amb la
temàtica del realisme històric, es crea una realitat literària basada en la fantasia, l’absurd,
l’humor o el somni. Els problemes socials i quotidians es reflecteixen a través de situacions
sorprenents, acceptades amb normalitat i que creen un efecte de contrast. El conte es
converteix en metàfora de la realitat, tot jugant a la confusió entre el que és versemblant i el
que no ho és.

 -----------------------------------------------------------------------------------------------------------
Per començar cal diferenciar entre els diferents tipus de textos, en aquests enllaços trobaràs esquemes útils per diferenciar-los:




http://cmapspublic.ihmc.us/servlet/SBReadResourceServlet?rid=1206798172109_756176162_819&partName=htmltext


EL GÈNERE PERIODÍSTIC
 FONT: http://perso.wanadoo.es/dcosg/1r%20BATXILLERAT/GENERES%20LITERARIS/EL%20G%C8NERE%20PERIOD%CDSTIC.htm


1. CARACTERITZACIÓ DEL GÈNERE.
És un gènere recent, aparegut al segle XIX, caracteritzat per la seva font de difusió: els mitjans de comunicació moderns i la premsa escrita. Alguns dels textos d'opinió es poden considerar periodisme literari atesa la seva elaboració formal i la presència del punt de vista subjectiu del periodista.
Es poden dividir en dos grans grups: els textos informatius, que tenen com a objectiu prioritari la transmissió d'informacions sobre persones, llocs, accions o esdeveniments; i els textos d'opinió o interpretatius, que no responen a les característiques pròpies de la informació ja que pretenen divulgar idees i estan molt vinculats amb la creació personal. Els textos d'opinió tenen molts elements comuns amb els textos assagístics, i sovint es fa difícil destriar-los.

2. LA TEMÀTICA I LA SELECCIÓ D'INFORMACIÓ.
La informació periodística busca, principalment, temes d'actualitat i d'interès general. El criteris per a seleccionar temes d'interès general solen ésser:

  • La proximitat al destinatari: es prefereixen esdeveniments que siguin més propers al públic en diversos aspectes (geogràfic, cultural, professional...)


  • El camp d'incidència, o ressò públic dels fets, criteri mitjançant el qual se seleccionen els fets que afecten a un major nombre de receptors potencials.


  • L'interès humà, que fa preferibles aquells esdeveniments que afecten els sentiments, els casos de conflictivitat social o política, o aquells que tenen més dramatisme.


  • La significació dels protagonistes implicats en els fets: autoritats, personatges públics, etc.*La curiositat, que permet seleccionar fets que poden resultar inesperats, estranys o extravagants per al públic.

3. LA PRESENTACIÓ I LA COMPOSICIÓ.
La peculiar composició dels diaris ve determinada per dos principis:

  • El principi de distribució en mòduls: les informacions es distribueixen en unitats textuals (notícies, reportatges, anuncis,etc.) independents des del punt de vista informatiu. Alhora, aquestes unitats s'agrupen en seccions de caràcter temàtic, que poden ser fixes (internacional, esports, cartes al director,etc.) o variables (crítiques de llibres, ciència,etc.).


  • Principi de rellevància: les informacions més rellevants es presenten destacades i diferenciades mitjançant procediments formals.
La presentació ve marcada per elements formals que determinen la importància relativa d'unes informacions sobre les altres: la ubicació (primera pàgina/pàgines internes), l'espai (superfície ocupada: tota la pàgina, algunes columnes), i la tipografia (tamany i tipus, sobretot en els titulars).

4. ESTRUCTURA DEL TEXT PERIODÍSTIC
Pràcticament tots els gèneres periodístics presenten dues o tres parts diferenciades tipogràficament: els titulars, el cos o desenvolupament i el lead o entrada.
Els titulars. Apareixen destacats formalment i poden tenir tres funcions diferents: delimitar el text (funció d'obertura), oferir els aspectes més rellevants del text des del punt de vista informatiu (funció de resum) i cridar l'atenció del lector (funció de captació d'atenció).
Si apareix més d'un titular, el principal rep el nom de títol, que acostuma a anar precedit de l'antetítol (que pot afegir informació o precisar el contingut) i seguit del subtítol (que funciona com a sumari dels aspectes informatius més importants del text).
El lead o entrada. És el primer mòdul del cos del text. Té una funció especial: oferir al lector un resum més ampli que l'obtingut pels titulars. Informa sobre els aspectes principals de l'esdeveniment.
El cos o desenvolupament. En el cos del text es desenvolupen els diferents components de continguts. Tret dels gèneres d'opinió, que es caracteritzen per la seva llibertat de composició, el cos dels discursos periodístics d'organitza també en mòduls. Cadascun d'aquests mòduls desenvolupa un únic tema o subtema i esdevé una part del text bastant autònoma. Aquest tipus de composició permet ometre informació o intercalar-ne de nova sense alterar la comprensió de la resta de text.

5. ESTRUCTURES PERIODÍSTIQUES
El text periodístic es presenta organitzat segons estructures diferents que depenen de factors diversos, entre ells el gènere al qual pertanyen.
  • Estructura anticlimàtica o de piràmide invertida. És l'estructura més característica i consisteix en ordenar els diferents mòduls de continguts d'acord amb el criteri de rellevància. Així, el desenvolupament del text s'estén des del clímax, o mòdul de màxima rellevància informativa, a l'anticlímax, o punt de menor rellevància. Aquesta estructura és característica dels gèneres informatius, principalment de la notícia.


  • Estructura de relat. És l'estructura que segueix un ordre cronològic, formant una estructura de relat. Aquest relat cronològic acostuma a alternar amb l'aparició d'elements descriptius, comentaris o opinions. L'estructura de relat és característica de la crònica.


  • Estructura dialogada. Estructura en forma de diàleg, on l'entrevistador controla el desenvolupament del discurs, assignant torns i introduint temes. És característica de l'entrevista i d'alguns reportatges.

6. ASPECTES VERBALS
L'ús de la llengua a la premsa tendeix a l'objectivitat, la claredat i la correcció.
L'objectivitat es reconeix per l'absència del subjecte en l'enunciat i per la recerca de credibilitat (dades, testimonis, xifres...).
La claredat es manifesta en el lèxic i en la sintaxi. El lèxic no ofereix dificultats de comprensió i, quan s'empren tecnicismes, estrangerismes o sigles, s'expliquen. La sintaxi tendeix a evitar la complexitat.

7. SUBGÈNERES PERIODÍSTICS

SUBGÈNERES INFORMATIUS
Notícia: És un text breu d'informació sobre un fet d'actualitat recent. No conté opinions personals de l'autor. Forma el gruix principal dels escrits que trobem en la premsa escrita i repon a sis preguntes bàsiques: qui?, què?, quan?, on?, com? i per què?. Consta del titular, el subtítol (que inclouen el qui i el què), l'entrada (síntesi de les dades bàsiques) i el cos (exposició de les dades en ordre decreixent d'importància).
Reportatge objectiu: Tracta sobre qualsevol tema -que pot no ser d'estricta actualitat- de manera documentada, perquè el periodista la considera d'interès general. És més extensa que la notícia i inclou elements com: valoracions de protagonistes o testimonis dels successos, detalls de xifres i dades, i textos complementaris (fotografies, esquemes, i altres tipus d'informació gràfica.
SUBGÈNERES D'OPINIÓ
Article d'opinió: Escrit de persones que col.laboren esporàdica-ment i que expressen opinions, judicis, idees o comentaris personals sobre fets actuals o d'interès humà. També rep el nom d'article de col.laboració i, en funció de la seva distribució, de columna.
Article de crítica: Ressenya informativa, interpretativa i avalua-dora d'una obra publicada, exposada o representada en públic ( literatura, pintura, música, cinema..), segons el criteri de l'autor de l'article, amb la finalitat d'orientar el lector.
Cartes dels lectors/al director: Són escrits dels lectors, adre-çats al director, que solen expressar opinions, comentaris, agraïments...sobre esdeveniments d'actualitat, qüestions personals, informacions o articles publicats en el diari. Acostumen a passar una censura prèvia, que únicament superen aquelles cartes que combreguen ideològicament amb el diari.
Editorial: Escrit sense signar que dóna opinió sobre la manera de pensar del diari en temes d'abast social. L'opinió coincideix amb la de la direcció del diari i orienta al públic lector. Si apareix signat rep el nom d'article de fons.
Entrevista: És un diàleg extens i aprofundit entre un periodista i una persona coneguda. N'hi ha de dos tipus: les informatives, centrades en l'opinió de l'entrevistat sobre fets d'actualitat, la seva feina, etc., i les psicològiques, basades en la personalitat de l'entrevistat.

SUBGÈNERES HÍBRIDS. (INFORMATIUS I D'OPINIÓ)
 
Crònica: Informació presentada per un corresponsal o un enviat especial que informa d'uns esdeveniments recents que s'analitzen, es valoren i s'interpreten. Es redacta en tercera persona i pertany a àrees més o menys específiques: esportiva, judicial, política,etc.
La crònica fuig de l'estil neutre dels discursos informatius i empra els recursos lingüístics per tal de dotar a la crònica d'amenitat, atractiu i, fins i tot, valor literari.
Reportatge interpretatiu: Inclou, com en la crònica, informació i opinió. És més freqüent en els setmanaris especialitzats que en els diaris, on apareix de forma esporàdica. No interessa la immediatesa dels esdeveniments. Els més característics són fruit del "periodisme d'investigació": després d'un procés de documentació que pot ser llarg, el redactor ofereix les seves conclusions en forma d'un conjunt de tesis que es veuen recolzades per les dades objectives recollides.




 COM REALITZAR I PRESENTAR EL "COMENTARI D'UN TEXT"
 1. Llegir amb molta atenció la consigna de treball. En el cas de la tasca referida a un altre text, és convenient :
  • establir si es tracta d'un fet o d'una opinió
  • entendre o imaginar el context en el qual apareix
  • fer passar el text pel test de les preguntes bàsiques : què?, qui?, quan?, com?, on? ...
  • establir o imaginar causes i conseqüències del fet o la idea
  • imaginar els possibles arguments a favor i en contra
2. Escriure un pla de treball o esquema del desenvolupament d'allò que es pretén escriure.
El recurs a la realització d'un petit esquema permet sovint de visualitzar i establir connexions entre diferents elements que tindrem en compte, així com d'establir l'ordre de prioritat en què els desenvoluparem en el nostre comentari. 



3. Escriure un curt paràgraf introductori o un paràgraf que inclogui la idea principal d'allò que es dirà: la conclusió, l'argument o la justificació.



4.Planificar, organitzar i escriure els punts principals que hom crega convenient d'incloure en el comentari i desenvolupar-los per mitjà de successius paràgrafs, ben relacionats entre ells.



Part del mèrit de les bones introduccions i acabaments dels comentaris sobre textos, així com del seu desenvolupament pròpiament dit, depèn de l'estructura dels paràgrafs que els conformen.



El paràgraf correspon a la divisió del pensament en seqüències o idees. Així, un paràgraf, tant si és curt som si és llarg, s'ha d'entendre com una unitat que conté una idea o un conjunt d'idees inter-relacionades. Un nou paràgraf representa un canvi d'idea respecte a una idea expressada anteriorment, o bé una extensió de la idea anterior que introdueix un aspecte diferent. En un comentari, cal que els diferents paràgrafs mantinguin una connexió estreta i apareguin en un encadenament lògic.  



5. Rellegir el text final una vegada acabat de redactar per comprovar que el comentari respon exactament a allò que es demanava i, al mateix temps, fer-ne una lectura crítica destinada a localitzar possibles faltes d'ortografia, puntuació o d'impressió (si s'imprimeix), tractant de polir al màxim la correcció sintàctica i els aspectes expressius.


 Com fer el tema, el resum i les parts del text?


Les dues primeres preguntes del comentari de text són molt importants i tenen una puntuació més elevada que la resta de les preguntes que es refereixen a l’anàlisi textual. L’explicació és que son qüestions molt importants per demostrar que realment has entés el text. Actualment l’ordre en què les torbareu és el següent: en primer lloc el tema i les parts significatives del text i en segon lloc el resum. Tots tres aspectes, tema, parts significatives i resum estan ben relacionats perquè pertanyen a la coherència del text i no podem endinsar-nos en l’anàlisi semàntic del text sense resoldre aquestos tres punts.

1. Per començar és obvi que hem de llegir el text, podeu fer una lectura ràpida si veieu que ja des de la primera línia us costa entendre’l o, si us és de fàcil comprensió, podeu ja fer una lectura ben comprensiva. Quan arribeu a aquest punt d’enteniment, bé en una primera lectura, bé en una segona, s’ha de subratllar. Encara que parega molt senzill, no ho és. De vegades us poseu a ratllar tot l’enunciat i quan acabeu està tot destacat i no es veu res que siga més important , perquè d’això es tracta quan subratllem, fer veure les idees més significatives del text.TEMA, PARTS I RESUM

Una tècnica que em sembla fàcil d’usar és fixar-se primer en la classe de text que hem d’analitzar, és a dir, si és un text narratiu ens fixarem en l’acció, el temps, l’espai i el punt de vista (qui conta la història). Podem subratllar l’acció, fer unes fletxetes als personatges i encerclar el temps i l’espai (si són importants).


Si es tracta d’un text argumentatiu mirarem de trobar quina idea està volent defensar l’autor i els arguments que hi utilitza per seduir el lector. Es podrien subratllar les idees que li valen d’arguments (no estimaríem important dades, exemples, comparacions...) i enquadrar la tesi que es vol justificar, a més de posar unes claus marcant la introducció, el cos argumentatiu i la conclusió.


Si observem que es tracta d’un text expositiu anem fixant-nos en les idees que va desenvolupant, les subratllem, i també podem marcar la introducció, el cos expositiu i la conclusió.

2. Quan acabem de guixar el text hem de veure amb claredat la seqüència en què han anat apareixent les idees, el seu ordre o la jerarquia en l’exposició. D’aquesta forma percebrem l’estructura i farem un esquema, que si tenim temps el podem escriure en el mateix full i sinó ens l’imaginarem mentalment.

3. El tercer pas que us propose, abans de posar-se a escriure, és un minut per a resoldre aquestes tres qüestions: 1. De què parla (tema); 2. A partir de què ha desenvolupat aquest enunciat (problemàtica) i 3. Què vol exactament que el lector sàpiga (intenció comunicativa)

4. Ens posem a escriure.

Comencem a redactar el tema i ens preparem una oració introductòria del tipus
el tema que dóna coherència al text, el tema de què tracta el text, el tema que es desenvolupa o bé, l’autor (diem el nom) exposa el tema...
Continuem explicant les parts i també podem tindre preparada una forma per començar del tipus:
les parts significatives del text són en primer lloc..., el text està dividit en les següents parts, respecte a l’estructura del significat cal dividir el text en tres parts (o les que siguen)...


És important no fer un resum sinó “explicar” com es va desenvolupant la informació. Vindrà bé saber el tipus de text que és, si és narratiu ens fixarem en una estructura temporal i en l’evolució de l’acció; si és argumentatiu veurem quina és la tesi i on s’hi troba, així resultarà: deductiva Va del general al particular, analitzant (tesi, argumentació, conclusió) inductiva Va del particular al general, sintetitzant (partint d’unes hipòtesis s’arriba a la tesi.)paral•lela (successió d’idees amb igual valor, les lleis) circular (la mateixa idea o tesi al principi i al final) contraargumentativa (tesi contrària, arguments que la rebaten i la pròpia tesi o conclusió)determinarem quins són els tipus d’arguments i com estan disposats. Si fos un text expositiu tractarem d’esclarir el recursos per exposar les idees (exemples, dades, informació objectiva...) i la seua ordenació o jerarquització.


Arribats a escriure el resum fem una ullada a allò que hem ratllat al text i a l’esquema escrit o mental de les idees. És important tenir en compte

1. L‘emissor del text ets tu però no elabores un text original sinó que ha de ser fidel al text inicial.

2. No usaràs expressions del tipus l’autor diu..., el text explica..., com a conclusió exposa...

3. Relacionaràs les idees subratllades mitjançant connectors lògics per obtenir un text cohesionat.

4. No has d’afegir informació que no s’hi trobe al text inicial i no has de deixar ninguna part per resumir.

5. No copies mai les paraules o expressions del text inicial a no ser que siga un terme científic, un nom propi, etc.

6. El to del teu text ha de ser neutre i objectiu, totalment expositiu i fidel al tarannà del text inicial i a la jerarquització de les idees. No comences pel final ni oblides exposar ninguna idea principal en el lloc en què hi apareix.
Publicat per Mercè Durà

Guia per al comentari de textos
i la seva correcció


Els punts bàsics que té un comentari de text són els següents:
TÍTOL
S'ha de fer servir una paraula (que no sigui massa general) o un enunciat molt breu, que
determina de què tracta el text. El títol no duu punt i, sovint, no duu verb en forma personal.
RESUM
Consisteix a redactar paraules en registre estàndard. S’escriu en tercera persona, objectivament, sense incloure opinions personals. Ha de ser clar i breu. Cal seleccionar les idees principals i secundàies bàiques, tot respectant la mateixa estructura del text. Has d’eliminar tot allòque sigui redundant, circumstancial i anecdòic
● No reprodueixis les paraules del fragment textualment.
● No facis una llista d’idees, sinóque les has de relacionar mitjançnt connectors (
que, aleshores, malgrat que, en canvi...
● No hi posis els exemples del text.
● No usis expressions del tipus “el text diu...”, “l’autor afirma...”
TEMA
Per aclarir quin és el tema d’un text cal llegir-lo complet tantes vegades com sigui necessari i entendre quin é l’assumpte tractat globalment. La redacciódel tema sol expressar-se amb un substantiu acompanyat de complements o d'una breu oració Ha de respondre a la pregunta
sempre, el tema és un concepte abstracte. Per exemple:
L’altruisme
El colonialisme
La Guerra Civil
Les reivindicacions laborals
El deler de viure
La lluita per la llibertat
El desig d’una mort que
conhorti del patiment de viure.
La formulaciódel tema ha d’esser concisa, però no inconcreta. Observa:

No
La discriminació
L’amor
Sí
La discriminació sexual entre els joves / La discriminació dels discapacitats
L’amor platòic / L’amor fraternal / L’amor passional
A qualque cas, et caldràcontextualitzar el tema, indicant-ne l’espai i el temps. Exemples:
La xenofòia a la Sudàrica dels anys 80 / La xenofòia a la societat mallorquina del segle
ESTRUCTURA
Consisteix a determinar les parts del text amb relació al seu contingut.
Cal delimitar aquestes parts i justificar-ho.
ESQUEMA
El pots fer amb fletxes, claus, sistemes numèrics o alfabètics... qualsevol manera que permeti
captar d’un cop d’ull una visióglobal del text i, sobretot, la seva estructura organitzativa. Les
idees han d’aparèxer enumerades, no redactades.
COMENTARI CRÍTIC
Es refereix a les preguntes mitjançant les quals has d’exposar la teva opiniósobre algun aspecte del contingut del text. Has d’aportar arguments i desenvolupar-los. El teu punt de vista ha de quedar clarament defensat. El teu text ha d’estar ben estructurat i, al final, ha d’incloure una conclusió
 ¿de què tracta el text?
ICE - Seminaris del batxillerat a la universitat
Seminari de Llengua Catalana i Literatura




capacitat de síntesi; és a dir, respectar al màxim el nombre de paraules demanat per al resum.No s'ha d'afegir al resum comentaris o indicacions del tipus: "El text/l'autor diu.../ens parla", ja que aquestes estructures donen lloc a un distanciament del text original.
Les etapes de la narració
els personatges (éssers que intervenen en la narració) forma en què està expressat a la narració mitjançant tres factors: l'ordre, la duració i la

Tipologia textual
EL DISCURS CITAT I LA POLIFONIA: VEUS DEL DISCURS
Parlem de discurs citat quan l’emissor d’un enunciat incorpora explícitament un altre enunciat, el qual correspon a una altra veu, a un altre emissor previ. La presència d’aquesta veu o de diverses veus diferents de la de l’emissor s’assenyalen en el text mitjançant mecanismes diversos com és l’aparició d’un verb de locució (dir, declarar, afirmar, confessar...), les marques de subordinació substantiva o gràfiques, com les cometes i els dos punts:
TEXTUAL

- Modalització díctica: connectada amb la inscripció en el text dels interlocutors i amb les relacions que s'estableixen entre ells.
- Modalització epistèmica: connectada amb el grau de certesa. L’emissor expressa un alt grau de certesa o coneixement del tema, en la qual cosa basa la capacitat de convenciment del missatge. Les dades, l’experiència de l’emissor, així com els arguments de tot tipus que puga emprar, són usats per a defensar una tesi que es trasllada al receptor amb la intenció de convèncer-lo.
- Modalització deòntica: connectada amb l'expressió de l'obligació. L’emissor, de forma explícita, ens aconsellarà, ens instarà o ens ordenarà alguna cosa: “Cal que fem...”, “No fumeu...”, “Calla...
- Modalització apreciativa: connectada amb l'expressió de judicis de valor.
 
Vistos aquests tipus de modalització, es passa a elaborar una taxonomia de recursos lèxics, gramaticals, prosòdics, tipogràfics, etc. que són l'expressió més concreta de les actituds i la presa de posició del parlant. Per exemplificar els recursos que es presenten, s'utilitzen exemples extrets de diferents gèneres acadèmics, com classes, conferències, articles de divulgació, exàmens, redaccions o exposicions orals dels alumnes.
Subscriure's a: Missatges (Atom)