T6 Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70
Als primers anys de postguerra succeí un segon període en què fou possible construir una infraestructura cultural elemental; aparegueren les primeres editorials1 i també les primeres revistes literàries valencianes de postguerra.2
Enmig d’un ambient de carestia i desolació, caracteritzat per la postguerra de la Guerra Civil espanyola i de la Segona Guerra Mundial, també arrelà entre els poetes l’existencialisme parisenc (Albert Camus, Jean Paul Sartre): un moviment inconformista, filosòfic i literari que, més enllà de les convencions estètiques, atorgava prioritat als temes derivats de la relació de la persona humana amb la realitat més crua i tangible, i reflectia l'angoixa de viure en un món absurd. Alguns dels poetes valencians que ubiquem en el «Grup poètic de postguerra»
Allunyament de la realitat. Discurs reflexiu, relacionat temàticament amb el dolor, la mort i l'absurd del món i de la vida.
Punts de vista religiosos i humanistes.
Tendència a l'hermetisme expressiu.
El poeta simbolista i existencialista de la dècada dels 50 tractava de suggerir la realitat a través de l'evocació simbòlica, potenciant la paraula poètica com a base d'un discurs proclive a la religiositat i a l'humanisme, i distanciat de la realitat immediata, en què predominava la metàfora, el símbol, l'hermetisme expressiu i el rigor formal. Però els joves poetes de començaments dels 60, en contraposició als postulats de la generació precedent, s'adscrigueren a l'estètica realista.
1 Torre: 1943-1966, Miquel Adlert i Xavier Casp; Lletres Valencianes: 1948-1956, Ricard Santmartí i Carles Salvador; Sicània: 1954-1971, Nicolau Primitiu Gómez Serrano; la institució Alfons el Magnànim, "Murta": 1949, "Revista Valenciana de Filologia": 1951; L'Estel: segona època, 1962.
[629 paraules] Un dels principals referents d'aquesta nova orientació foren els llibres de Josep Maria Castellet La hora del lector (1957) i Poesia, realisme, història (1965), a més de l'important estudi-antologia que aquest crític escrigué en col·laboració amb el professor Joaquim Molas, titulat Poesia catalana del segle XX (1963), en què es preveié que la producció poètica contemporània havia de sintonitzar amb el realisme històric(1948), editada per l'editorial Torre, publicà 3 únics números de 150 exemplars, monolingüe en valencià i bimensual. Mediterráneo (1943-1948), adscrita a la càtedra de literatura espanyola de la Universitat de València, bilingüe i trimestral, publicà 24 números. Verbo (1946-1953), fundada i dirigida per Josep Albi i Joan Fuster, s'edità a Alacant, principalment en castellà, amb una periodicitat irregular, fins assolir un total de 33 números. Sicània (1958-1959), fundada per Nicolau Primitiu Gómez Serrano i dirigida per Vicent Badia Marín, bilingüe i mensual, publicà 18 números amb una tirada d’uns 6.000 exemplars. Mijares (1951-1961), suplement literari del Boletín de la Societat Castellonenca de Cultura (BSCC), dirigit per Àngel Sánchez Gozalbo, publicà 20 números; Gorg (1969-1972).
El poeta simbolista i existencialista de la dècada dels 50 tractava de suggerir la realitat a través de l'evocació simbòlica, potenciant la paraula poètica com a base d'un discurs proclive a la religiositat i a l'humanisme, i distanciat de la realitat immediata, en què predominava la metàfora, el símbol, l'hermetisme expressiu i el rigor formal. Però els joves poetes de començaments dels 60, en contraposició als postulats de la generació precedent, s'adscrigueren a l'estètica realista.
El 1960 es van publicar tres llibres cabdals de la nova poesia realista que s'iniciava aleshores en les lletres catalanes: La pell de brau, de Salvador Espriu; Da nuces pueris, de Gabriel Ferrater i Vacances pagades, de Pere Quart.
3 (1943-1960) es mogueren entre el simbolisme intimista i el sentiment existencialista, i escrigueren poemes que responien a les característiques següents: 4
La poesia realista de la dècada dels anys 60 es relacionà amb els enunciats teòrics de l'anomenat «realisme històric» o «realisme socialista» (postulat al I Congrés d'Escriptors Soviètics, 1934), o amb les formulacions que sobre la
En sintonia amb la poesia realista, la "nova cançó" es convertí ben aviat en un fenomen de masses. Tingué com a objectiu recuperar l'ús públic de l'idioma a través de la nova música popular i divulgar, burlant la censura, missatges de continguts antifranquistes i d'orientació nacionalista. Raimon, a partir de la seua primera cançó (1959: Al vent, escrita el mateix any de la mort del gran poeta simbolista Carles Riba) es convertí en el cantant més emblemàtic i les seues cançons assoliren un gran impacte social.
funció social de la literatura havien aportat els pensadors de l'escola marxista (Georg Lukács, Antonio Gramsci, Lucien Goldmann, Bertolt Brecht). La poesia realista dels anys 60 tingué les característiques següents: 1 Actitud social del poeta: deixà de sentir-se una espècie d'elegit, un il·luminat o un solitari, per a identificar-se amb l'entorn; passà a considerar-se una persona corrent més, solidari amb la resta. 2 Sobre l'experiència poètica: l'acte d'escriure deixà de ser una labor intimista o críptica, per a ser una experiència compartida amb els lectors, amb el conjunt de la societat. 3 Mètode d'"inspiració": la reflexió del poeta sorgia de l'experiència real; no provenia de la consideració de la paraula poètica com a font d'un discurs simbòlic. 4 Un llenguatge nou: el discurs poètic deixà de ser equívoc i abstracte, per a passar a ser unívoc i concret. El llenguatge adquirí un to directe i fins i tot col·loquial. 5 El protagonista del poema: l'heroi de la nova poesia passà a ser una persona corrent, immersa en l'anonimat de la vida quotidiana. 6 L'objectiu de la poesia: la poesia assolí una funció social, amb l'objectiu d'enriquir la persona humana i alliberar-la de tota mena d'alienacions i d'opressions. 7 El destinatari: qualsevol lector es convertí en destinatari de la poesia realista; els receptors deixaren de ser persones cultes amb formació literària. 1 Torre: 1943-1966, Miquel Adlert i Xavier Casp; Lletres Valencianes: 1948-1956, Ricard Santmartí i Carles Salvador; Sicània: 1954-1971, Nicolau Primitiu Gómez Serrano; la institució Alfons el Magnànim, "Murta": 1949, "Revista Valenciana de Filologia": 1951; L'Estel: segona època, 1962.
2
Esclat
3
Més simbolistes foren Xavier Casp, Joan Valls Jordà, Matilde Llòria, Emili Roca Salvador, Josep Mascarell Gosp. I més inconformistes i existencialistes Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Jaume Bru i Vidal, Maria Beneyto, Francesc de Paula Burguera, Rafael Villar.
4
[629 paraules] Un dels principals referents d'aquesta nova orientació foren els llibres de Josep Maria Castellet La hora del lector (1957) i Poesia, realisme, història (1965), a més de l'important estudi-antologia que aquest crític escrigué en col·laboració amb el professor Joaquim Molas, titulat Poesia catalana del segle XX (1963), en què es preveié que la producció poètica contemporània havia de sintonitzar amb el realisme històric(1948), editada per l'editorial Torre, publicà 3 únics números de 150 exemplars, monolingüe en valencià i bimensual. Mediterráneo (1943-1948), adscrita a la càtedra de literatura espanyola de la Universitat de València, bilingüe i trimestral, publicà 24 números. Verbo (1946-1953), fundada i dirigida per Josep Albi i Joan Fuster, s'edità a Alacant, principalment en castellà, amb una periodicitat irregular, fins assolir un total de 33 números. Sicània (1958-1959), fundada per Nicolau Primitiu Gómez Serrano i dirigida per Vicent Badia Marín, bilingüe i mensual, publicà 18 números amb una tirada d’uns 6.000 exemplars. Mijares (1951-1961), suplement literari del Boletín de la Societat Castellonenca de Cultura (BSCC), dirigit per Àngel Sánchez Gozalbo, publicà 20 números; Gorg (1969-1972).
TEMA 5 Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat contemporània i amb quins recursos literaris ho fa.
Quim Monzó, 1952. Barcelona.
Dissenyador gràfic, dibuixant de còmics, corresponsal de guerra, autor de lletres de cançons, guionista de ràdio i de televisió, traductor i escriptor de contes, novel·les i articles periodístics. Monzó es va donar a conèixer l'any 1976 guanyant el premi Prudenci Bertrana amb la novel·la L'udol del griso al caire de les clavegueres.
S'ha prodigat en gèneres "menors" com ara el conte o la literatura periodística. I quan ha fet novel·la ho ha fet amb procediments narratius aliens a la convenció vuitcentista (psicologia dels personatges...) que han conduït determinada crítica a qualificar de forma arbitrària les novel·les de Quim Monzó com a "contes allargassats".
Escassa influència de la tradició narrativa catalana. Tan sols Pere Calders i Francesc Trabal se situen en la nòmina dels autors que acostuma a citar quan se li demana sobre els seus models.
1.Les seues obres
Les novel·les
L'udol del griso al caire de les clavegueres (1976), Benzina (1983), La magnitud de la tragèdia (1989).
Els articles
La literatura periodística de Quim Monzó s'incorpora plenament, i no en un lloc marginal, a la seua obra amb un total de sis reculls d'articles publicats. La lectura d'aquests reculls ens proporciona un testimoni insubstituïble de les dues últimes dècades: un testimoni convenientment filtrat, mediatitzat i decantat per una escriptura ràpida i implacable, que redueix a l'absurd tota mena de discursos públics. Quim Monzó escriu les seves columnes des de la seua condició de consumidor, usuari, receptor o espectador.
Els contes
Des del primer recull de contes, Uf, va dir ell (1978) fins a Guadalajara (1996), es fa perceptible una evolució cap a la màxima elisió d'elements superflus, tant pel que fa a la ficció com pel que fa a la dicció i el model de llengua literària. Monzó aposta per una concepció rigorosa del conte, on el formalisme que opera per subtracció no condueix al joc gratuït sinó a laberints domèstics sense sortida.
El perquè de tot plegat (1993) tracta de manera gairebé monogràfica totes les possibilitats combinatòries del desig i de les relacions home-dona.
Guadalajara (1996), Quim Monzó ens convida a entrar i a quedar-nos per sempre atrapats a les petites màquines de segregar angoixa i estupefacció que són els seus contes.
2. La prosa monzoniana
2.1El procés d'escriptura de les seues obres
En diverses entrevistes, Monzó descriu el procés d'escriptura de les seues obres narratives com un procés d'improvisació sense pla previ:
"Un conte el començo a escriure sense saber cap a on vaig, i em deixo portar. Per això el cinquanta per cent dels contes que escric se'n van a la paperera, perquè potser tenen inicis brillants però no funcionen, no van enlloc: no són contes, en tot cas són narracions. No pots començar un conte sabent com acabarà ni què passarà, perquè llavors ja no l'escrius." (Eva Piquer: "Quim Monzó periodista”... 1998).
2.2 Metaficció.
El que Quim Monzó escriu no és purament ficció, sinó metaficció: ficció sobre la ficció. Cauen les màscares del profeta, del mentider compulsiu, de l'heroi a pinyó fix, de l'escriptor i del lector en una acció desmitificadora que no es mou per impulsos iconoclastes sinó per despullar les coses: per dir-les pel seu nom.
2.3 Alguns recursos literaris
3. Matèria temàtica de la narrativa de Quim Monzó:
Anàlisi dels estils de vida actuals:aborda la realitat quotidiana amb una mirada crítica.
(les relacions interpersonals, la invasió d’objectes o artefactes industrials, la incomunicació...)
Hedonista (Recerca del plaer i el benestar constant).
Consumista
Desideologitzada
7) EXPLICA LES APORTACIONS DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS AL GÈNERE POÈTIC.
"He tingut des de sempre la voluntat d'arribar a tothom: al conductor del tramvia, al treballador de la cantonada, a la dona del supermercat. Vull arribar a tothom; pense que és el que cal. Potser serà molt efímer el que faig, però jo sempre m'he proposat això i he cregut en les coses que feia. Encara que siga retòrica o puga estar mal mirat, tinc una idea que predomina en mi secretament: em sent valencià, i valencià de poble."
Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924-València, 1993) començà a escriure poesia a la postguerra, però fou conegut sobretot a partir dels anys 70. Escrigué des de la perifèria literària que era aleshores València, i el situem en el «Grup poètic de postguerra» (1943-1960). L'obra poètica d'Andrés Estellés no és fàcil d’encasellar perquè és prolífica, original i exuberant. Escriure poesia fou per a ell una necessitat gairebé biològica. Entre els principals temes destaquem: l’amor, la mort, el sexe, la por, el camp i la dona.
La temàtica de la mort és molt present en l'obra poètica de Vicent Andrés Estellés. La mort fascina Estellés. En la seua poesia no és un absurd metafísic ni un recurs metafòric. Quan el poeta de Burjassot parla de la mort està, de fet, parlant d'un cadàver estés a terra, de la mort concreta de la filla; d'un cementeri, d'un nínxol, d'un destí d’humiliacions contínues.
No es gens estrany que sigui així, ja que el poeta de Burjassot va conèixer de ben a prop els patiments, el dolor i les víctimes que provoquen les guerres: tenia dotze anys quan esclatà la guerra civil espanyola (1936-1939). 'Llibre d'exilis' i el poema 'Coral romput', musicat per Ovidi Montllor, constitueixen una bona mostra d'aquesta temàtica. Ara, cal dir que Estellés és també el gran poeta de l'amor, un sentiment que va saber expressar amb una especial intensitat. N'hi ha prou de llegir els poemes 'Amor i amor', 'Aquest amor' o 'Els Amants' per adonar-se de la força que pren el desig amorós en la seva obra. Una de les característiques de la poesia d'Estellés és la forma crua com va tractar l'experiència del sexe, insòlit en la poesia catalana o valenciana anterior a ell, i poc freqüent en la posterior.
En la variada gamma temàtica i tonal de la seua lírica, Estellés fa bandera d'un sentiment cívic col•lectiu, presentant-se com a intèrpret de les reivindicacions del poble. La dignitat personal i civil és un dels seus valors més incontestables.
Un dels poemes que reflecteix aquesta temàtica és “Assumiràs la veu d'un poble".
'Llibre de meravelles' i, sobretot, 'Mural del País Valencià', publicació pòstuma del 1996, constitueixen els exemples més clars d'aquest tipus de poesia compromesa. En aquesta darrera obra, integrada per una seixantena de llibres, Estellés reivindica la geografia i la història dels més de cinc-cents pobles valencians.
Però la lírica de Vicent Andrés Estellés no es redueix únicament a un cant al sentiment amorós. Ni de bon tros. De fet, a l'obra del poeta de Burjassot hi són sempre presents les 'petites coses', la quotidianitat, allò que omple la vida diària de la gent. Des dels seus inicis literaris, Estellés es fa ressò dels esdeveniments, dels personatges populars i dels costums típics del País Valencià durant la postguerra. Es pot dir que Estellés fa de cronista social, de periodista que narra tot allò que veu. No és pas, doncs, un poeta que, tancat en sí mateix, prescindeix de la realitat que l'envolta. Tot el contrari, és capaç de fer un meravellós poema sobre els productes de la terra i la felicitat que proporcionen els petits plaers, com reflecteix l'obra 'Horacianes'.
La pàtria no és per a ell un mot grandiloqüent i buit, sinó el drama col•lectiu d'un idioma, la tragèdia d'una cultura, el dolor causat per una llibertat nacional oprimida per un règim de tenebres.
La pàtria es concreta en la seua obra en voluntat de ser poble: "feiem pàtria cada dia: era l'ofici i l'alegria... La pàtria, sempre al carrer", diu al "Mural" (Obra completa 10, pàgina 124). La pàtria, per a Estellés és el que tenim més a prop: la terra, el paisatge, la llengua, els costums dels veïns... El seu Mural del País Valencià és un cant a la llengua i als pobles de la nostra geografia que bé es mereix una lectura pausada.
És un poeta de descripcions detallistes. En plena postguerra, època de misèria i repressió, Estellés, que fou periodista, manté una actitud de cronista apassionat, i fa un inventari dels personatges i dels esdeveniments que constitueixen el seu món de cada dia amb una poesia molt personal que potser és l’essència de València i la seua gent. A través de la tendresa, la ràbia, el sarcasme i l'amor, Estellés expressa la glòria i la misèria d'un país. El resultat és un discurs absolutament digne amb què formula una crònica amarga i al mateix temps esperançada.
Fidel a les seues arrels, Estellés forjà el seu llenguatge literari sobre:
(a) la llengua poètica dels clàssics valencians del segle XV, especialment la
d’Ausiàs March.
(b) la llengua de les obres contemporànies de la literatura
catalana/valenciana, sobretot la dels poetes del segle XX.
(c) la llengua col.loquial que aprengué a l'Horta durant la infantesa i que
mantingué viva durant tota la vida.
Vicent Andrés Estellés és una veu valenciana personalíssima en el conjunt de la literatura catalana contemporània. Gràcies al seu estil, a l'ús lúcid del llenguatge, a la formulació personal, al maneig de la forma expressiva, etc., es llig amb la passió i la facilitat que susciten els poetes populars.
T.8. Explica les característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu
Quim Monzó, 1952. Barcelona.
Dissenyador gràfic, dibuixant de còmics, corresponsal de guerra, autor de lletres de cançons, guionista de ràdio i de televisió, traductor i escriptor de contes, novel·les i articles periodístics. Monzó es va donar a conèixer l'any 1976 guanyant el premi Prudenci Bertrana amb la novel·la L'udol del griso al caire de les clavegueres.
S'ha prodigat en gèneres "menors" com ara el conte o la literatura periodística. I quan ha fet novel·la ho ha fet amb procediments narratius aliens a la convenció vuitcentista (psicologia dels personatges...) que han conduït determinada crítica a qualificar de forma arbitrària les novel·les de Quim Monzó com a "contes allargassats".
Escassa influència de la tradició narrativa catalana. Tan sols Pere Calders i Francesc Trabal se situen en la nòmina dels autors que acostuma a citar quan se li demana sobre els seus models.
1.Les seues obres
Les novel·les
L'udol del griso al caire de les clavegueres (1976), Benzina (1983), La magnitud de la tragèdia (1989).
Els articles
La literatura periodística de Quim Monzó s'incorpora plenament, i no en un lloc marginal, a la seua obra amb un total de sis reculls d'articles publicats. La lectura d'aquests reculls ens proporciona un testimoni insubstituïble de les dues últimes dècades: un testimoni convenientment filtrat, mediatitzat i decantat per una escriptura ràpida i implacable, que redueix a l'absurd tota mena de discursos públics. Quim Monzó escriu les seves columnes des de la seua condició de consumidor, usuari, receptor o espectador.
Els contes
Des del primer recull de contes, Uf, va dir ell (1978) fins a Guadalajara (1996), es fa perceptible una evolució cap a la màxima elisió d'elements superflus, tant pel que fa a la ficció com pel que fa a la dicció i el model de llengua literària. Monzó aposta per una concepció rigorosa del conte, on el formalisme que opera per subtracció no condueix al joc gratuït sinó a laberints domèstics sense sortida.
El perquè de tot plegat (1993) tracta de manera gairebé monogràfica totes les possibilitats combinatòries del desig i de les relacions home-dona.
Guadalajara (1996), Quim Monzó ens convida a entrar i a quedar-nos per sempre atrapats a les petites màquines de segregar angoixa i estupefacció que són els seus contes.
2. La prosa monzoniana
2.1El procés d'escriptura de les seues obres
En diverses entrevistes, Monzó descriu el procés d'escriptura de les seues obres narratives com un procés d'improvisació sense pla previ:
"Un conte el començo a escriure sense saber cap a on vaig, i em deixo portar. Per això el cinquanta per cent dels contes que escric se'n van a la paperera, perquè potser tenen inicis brillants però no funcionen, no van enlloc: no són contes, en tot cas són narracions. No pots començar un conte sabent com acabarà ni què passarà, perquè llavors ja no l'escrius." (Eva Piquer: "Quim Monzó periodista”... 1998).
2.2 Metaficció.
El que Quim Monzó escriu no és purament ficció, sinó metaficció: ficció sobre la ficció. Cauen les màscares del profeta, del mentider compulsiu, de l'heroi a pinyó fix, de l'escriptor i del lector en una acció desmitificadora que no es mou per impulsos iconoclastes sinó per despullar les coses: per dir-les pel seu nom.
2.3 Alguns recursos literaris
- · Claredat expositiva
- · Laconisme
- · Estil directe
- · Ironia (L'ús d’incisos entre parèntesi com un mecanisme d'ironia i de refracció de la veu.)
- · La presència d’interrogants com un mecanisme d'assetjament del sentit dels fets.
- · Hipèrboles i onomatopeies.
3. Matèria temàtica de la narrativa de Quim Monzó:
Anàlisi dels estils de vida actuals:aborda la realitat quotidiana amb una mirada crítica.
(les relacions interpersonals, la invasió d’objectes o artefactes industrials, la incomunicació...)
- · Retrat d’una societat:
Hedonista (Recerca del plaer i el benestar constant).
Consumista
Desideologitzada
7) EXPLICA LES APORTACIONS DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS AL GÈNERE POÈTIC.
"He tingut des de sempre la voluntat d'arribar a tothom: al conductor del tramvia, al treballador de la cantonada, a la dona del supermercat. Vull arribar a tothom; pense que és el que cal. Potser serà molt efímer el que faig, però jo sempre m'he proposat això i he cregut en les coses que feia. Encara que siga retòrica o puga estar mal mirat, tinc una idea que predomina en mi secretament: em sent valencià, i valencià de poble."
Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924-València, 1993) començà a escriure poesia a la postguerra, però fou conegut sobretot a partir dels anys 70. Escrigué des de la perifèria literària que era aleshores València, i el situem en el «Grup poètic de postguerra» (1943-1960). L'obra poètica d'Andrés Estellés no és fàcil d’encasellar perquè és prolífica, original i exuberant. Escriure poesia fou per a ell una necessitat gairebé biològica. Entre els principals temes destaquem: l’amor, la mort, el sexe, la por, el camp i la dona.
La temàtica de la mort és molt present en l'obra poètica de Vicent Andrés Estellés. La mort fascina Estellés. En la seua poesia no és un absurd metafísic ni un recurs metafòric. Quan el poeta de Burjassot parla de la mort està, de fet, parlant d'un cadàver estés a terra, de la mort concreta de la filla; d'un cementeri, d'un nínxol, d'un destí d’humiliacions contínues.
No es gens estrany que sigui així, ja que el poeta de Burjassot va conèixer de ben a prop els patiments, el dolor i les víctimes que provoquen les guerres: tenia dotze anys quan esclatà la guerra civil espanyola (1936-1939). 'Llibre d'exilis' i el poema 'Coral romput', musicat per Ovidi Montllor, constitueixen una bona mostra d'aquesta temàtica. Ara, cal dir que Estellés és també el gran poeta de l'amor, un sentiment que va saber expressar amb una especial intensitat. N'hi ha prou de llegir els poemes 'Amor i amor', 'Aquest amor' o 'Els Amants' per adonar-se de la força que pren el desig amorós en la seva obra. Una de les característiques de la poesia d'Estellés és la forma crua com va tractar l'experiència del sexe, insòlit en la poesia catalana o valenciana anterior a ell, i poc freqüent en la posterior.
En la variada gamma temàtica i tonal de la seua lírica, Estellés fa bandera d'un sentiment cívic col•lectiu, presentant-se com a intèrpret de les reivindicacions del poble. La dignitat personal i civil és un dels seus valors més incontestables.
Un dels poemes que reflecteix aquesta temàtica és “Assumiràs la veu d'un poble".
'Llibre de meravelles' i, sobretot, 'Mural del País Valencià', publicació pòstuma del 1996, constitueixen els exemples més clars d'aquest tipus de poesia compromesa. En aquesta darrera obra, integrada per una seixantena de llibres, Estellés reivindica la geografia i la història dels més de cinc-cents pobles valencians.
Però la lírica de Vicent Andrés Estellés no es redueix únicament a un cant al sentiment amorós. Ni de bon tros. De fet, a l'obra del poeta de Burjassot hi són sempre presents les 'petites coses', la quotidianitat, allò que omple la vida diària de la gent. Des dels seus inicis literaris, Estellés es fa ressò dels esdeveniments, dels personatges populars i dels costums típics del País Valencià durant la postguerra. Es pot dir que Estellés fa de cronista social, de periodista que narra tot allò que veu. No és pas, doncs, un poeta que, tancat en sí mateix, prescindeix de la realitat que l'envolta. Tot el contrari, és capaç de fer un meravellós poema sobre els productes de la terra i la felicitat que proporcionen els petits plaers, com reflecteix l'obra 'Horacianes'.
La pàtria no és per a ell un mot grandiloqüent i buit, sinó el drama col•lectiu d'un idioma, la tragèdia d'una cultura, el dolor causat per una llibertat nacional oprimida per un règim de tenebres.
La pàtria es concreta en la seua obra en voluntat de ser poble: "feiem pàtria cada dia: era l'ofici i l'alegria... La pàtria, sempre al carrer", diu al "Mural" (Obra completa 10, pàgina 124). La pàtria, per a Estellés és el que tenim més a prop: la terra, el paisatge, la llengua, els costums dels veïns... El seu Mural del País Valencià és un cant a la llengua i als pobles de la nostra geografia que bé es mereix una lectura pausada.
És un poeta de descripcions detallistes. En plena postguerra, època de misèria i repressió, Estellés, que fou periodista, manté una actitud de cronista apassionat, i fa un inventari dels personatges i dels esdeveniments que constitueixen el seu món de cada dia amb una poesia molt personal que potser és l’essència de València i la seua gent. A través de la tendresa, la ràbia, el sarcasme i l'amor, Estellés expressa la glòria i la misèria d'un país. El resultat és un discurs absolutament digne amb què formula una crònica amarga i al mateix temps esperançada.
Fidel a les seues arrels, Estellés forjà el seu llenguatge literari sobre:
(a) la llengua poètica dels clàssics valencians del segle XV, especialment la
d’Ausiàs March.
(b) la llengua de les obres contemporànies de la literatura
catalana/valenciana, sobretot la dels poetes del segle XX.
(c) la llengua col.loquial que aprengué a l'Horta durant la infantesa i que
mantingué viva durant tota la vida.
Vicent Andrés Estellés és una veu valenciana personalíssima en el conjunt de la literatura catalana contemporània. Gràcies al seu estil, a l'ús lúcid del llenguatge, a la formulació personal, al maneig de la forma expressiva, etc., es llig amb la passió i la facilitat que susciten els poetes populars.
T.8. Explica les característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu
Va nàixer a Santa Coloma de Farners el 1913. Passà la seua vida entre Barcelona i Arenys de Mar, on estiuejava i d’ on provenia la seua família. Estudià dret i història antiga. El 1933 féu un viatge per Egipte, Grècia i Palestina on redescobrí les mitologies clàssiques que ell tant havia estudiat, la passió per les quals quedarà reflectida en la seua obra.
Abans de la guerra realitzarà la seua obra en prosa encara que serà a la postguerra quan apareix la seua obra poètica i quan aconseguirà reconeixement com a autoritat poètica i moral. El 1972 fou guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. I morí a Barcelona el 1985.
Era, Salvador Espriu, un home amb un bagatge cultural extraordinari i és per això que s’hi troben referències a les mitologies grega, egípcia i bíblica en les seues obres. Ell mateix crea un de mite, el de Sinera (anagrama resultant d’invertit l’ordre de les lletres del topònim Arenys) que serà cabdal a tota la seua obra. Es tracta d’un món atemporal, elegíac, al qual es consagra i és el punt de partida d’una meditació existencial sobre la condició de l’home i de la seua llibertat.
La seua poesia és qualificada pel mateix poeta com a “meditació de la mort”. Per a ell la mort és la realitat última de l’existència humana, si som conscients que anem a morir, la vida pot començar a adquirir un sentit de consciència i dolor, i ho transmet mitjançant un estil auster, sec i precís.
El conjunt poètic d’Espriu forma un tot unitari en què els cicles temàtics apareixen en les diverses obres. Alguns d’aquests temes són la mort , la Guerra Civil i les seues repercussions.
Són tres els eixos en què es pot classificar l’obra poètica d’Espriu: la satírica, l’elegíaca i la cívica o didàctica. En la satírica, i gairebé esperpèntica, mostra un món grotesc on les persones assoleixen un caràcter de titelles. Un dels exemples més representatius és Les cançons d’ Ariadna (va recuperar en vers satíric el món d’Arenys i va enllaçar la seua poesia amb la narrativa anterior a la guerra). Pel que fa a l’elegíaca, escriu un tipus de peces en què, des d’una perspectiva personalitzant, exposa la desolació davant la mort, el pes inexorable del temps i la superficialitat del gènere humà. Són una clara mostra Cementiri de Sinera (1946) (elegia del món destruït per la guerra que el poeta identifica amb Sinera), El caminant i el mur (1954) i Final de laberint(1955). Respecte a la poesia cívica, pretén fer un crit a favor de la dignitat i la llibertat dels pobles, el poeta triarà una via d’arrelament i el compromís amb la seua terra i adreçarà un missatge en to didàctic, d’esperança al poble. La pell de brau és l’emblema d’aquest tipus de producció, a més de Llibre de Sinera (1963) (on a més l’autor afegeix l’amor com a nova temàtica)
La pell de brau (1960), obtingué ressò dintre i fora de Catalunya; presenta la tragèdia de Sepharad (Espanya, en hebreu), amb una actitud profètica i d’amonestació. Al mateix temps dóna propostes de convivència pacífica per un territori assolat per les guerres fratricides. Denúncia les injustícies que van seguir la Guerra Civil.
En el moment en què triomfaven les noves tendències literàries del realisme històric, que propugnava el compromés social de l’escriptor, al poesia cívica d’Espriu va adquirir un gran ressò.
La trajectòria poètic d’Espriu conclou amb obres com Per al llibre de salms d’aquells vells secs (1967), Setmana Santa (1971) , Formes i paraules (11975) i Per la bona gent (1984).
Tema 9. Característiques bàsiques de la poesia actual
Al començament de la dècada dels 70, amb obres com Els Miralls, de Pere Gimferrer, i Poesia rasa, de Joan Brossa, la poesia catalana es decanta cap al simbolisme i l'experimentalisme. Es tracta d’una poesia molt elaborada formalment i que deixa de banda el compromís social i el realisme.
Aquesta poesia presenta les característiques següents:
a) Nous valors de la paraula poètica: la paraula poètica deixà de ser utilitzada per a narrar i passà a suggerir, a evocar, a ser imaginativa i ambigua.
b) La poesia és considerada una eina d'investigació de la subjectivitat del poeta, com un camí d'accés al món de les idees. El poema es fa hermètic.
c) Nous arguments: els poetes adopten punts de vista innovadors, com ara la reivindicació de la dissidència, la ruptura amb els valors de la tradició cultural, el desig de modernitat i l'afany d'universalisme.
d) Connexió amb pràctiques d'escriptura que havien conformat la història de la poesia del segle XX —el simbolisme, l'avantguardisme, el surrealisme, etc.
Hi destaquen dues tendències: d’una banda, hi ha els poetes que busquen la musicalitat del vers i s’interessen pels aspectes més formals de la poesia; i, de l’altra, hi ha els que participen del corrent estètic i ètic inagurat per Gabriel Ferrater, centrat en la realitat del “jo”, i conegut amb el nom de poesia de l’experiència.
Aquesta poesia presenta les característiques següents:
a) Nous valors de la paraula poètica: la paraula poètica deixà de ser utilitzada per a narrar i passà a suggerir, a evocar, a ser imaginativa i ambigua.
b) La poesia és considerada una eina d'investigació de la subjectivitat del poeta, com un camí d'accés al món de les idees. El poema es fa hermètic.
c) Nous arguments: els poetes adopten punts de vista innovadors, com ara la reivindicació de la dissidència, la ruptura amb els valors de la tradició cultural, el desig de modernitat i l'afany d'universalisme.
d) Connexió amb pràctiques d'escriptura que havien conformat la història de la poesia del segle XX —el simbolisme, l'avantguardisme, el surrealisme, etc.
Hi destaquen dues tendències: d’una banda, hi ha els poetes que busquen la musicalitat del vers i s’interessen pels aspectes més formals de la poesia; i, de l’altra, hi ha els que participen del corrent estètic i ètic inagurat per Gabriel Ferrater, centrat en la realitat del “jo”, i conegut amb el nom de poesia de l’experiència.
T9 Descriu les característiques bàsiques de la poesia actual (ALTRA VERSIÓ)
http://www.iesjaumei.es/depts/val/batx/tema9.pdf
Al començament de la dècada dels 70 es recuperà l'obra de J. V. Foix i es publicaren dos llibres cabdals que superaren el realisme i inclinaren la poesia catalana de les darreres dècades cap al simbolisme i l'experimentalisme: Els Miralls (1970), de Pere Gimferrer, i Poesia rasa (1970), de Joan Brossa.
La poesia no-realista, que en pocs anys es convertí en hegemònica, presentà les característiques següents:
(a) Nous paràmetres del codi textual: la pretensió del poeta, d'acord amb els plantejaments estètics del moment, introduïa el lector dins el text o del discurs que conformava l'escriptura mateixa, la qual no necessàriament contenia una anècdota o un argument.
(b) Pràctica rebel: connectant amb pràctiques d'escriptura que havien conformat la història de la poesia del segle XX —el simbolisme, l'avantguardisme, el surrealisme, etc.—, la poesia es considerà com un discurs autònom, contrari a la lògica del realisme.
(c) Nous valors de la paraula poètica: la paraula poètica deixà de ser utilitzada per a narrar i passà a suggerir, a evocar, a ser imaginativa i ambigua.
(d) La poesia, eina d'investigació: la poesia fou considerada de nou com una eina d'investigació de la subjectivitat del poeta, com un camí d'accés al món de les idees, que donà lloc a múltiples actituds creatives, relacionades amb el món oníric. El poema deixà de ser diàfan per a ser hermètic.
(e) Nous arguments: els poetes argumentaren des de punts de vista innovadors, com ara la reivindicació de la dissidència, la ruptura amb els valors de la tradició cultural, familiar i social, el desig de modernitat i l'afany d'universalisme.
L'any 1973 la poesia valenciana, de forma simultània al que s'esdevenia en la poesia catalana (1973: Llibres del Mall, Ramon Pinyol i Xavier Bru de Sala) s’allunyà del realisme precedent. Els nous referents foren Joan Navarro (1974: Grills esmolen ganivets a trenc de por) i Salvador Jàfer (1974: L'esmorteïda estela de la platja). L’antologia d’Amadeu Fabregat (1974: Carn fresca) recollí aquest canvi d’orientació.
Durant els anys 80 la poesia continuà si fa no fa els mateixos paràmetres. Els poetes elaboraren una visió de la realitat des del “jo”, a través de la suma de vivències personals, i conceberen la poesia com a expressió de la pròpia intimitat i com a formulació d’experiències personals. Definitivament s'acceptà el mestratge de tots els grans poetes del s. XX: Foix, Brossa, Ferrater, Carner, Espriu, Estellés, Pere Quart.
Als anys 90 abandonaren la idea d'actuar com a memòria col·lectiva o com a impulsors de la transformació social, tendiren a l'autobiografia i a la intimitat i sovint manifestaren un acusat escepticisme. Al marge d'altres consideracions, prevalgué la pretensió de l'obra ben feta. S'hi observà una tendència al recolliment del discurs, amb poemes més breus i menys emfàtics, més íntims, més al·lusius i menys rotunds.
[460 paraules]
http://www.tv3.cat/videos/207781352/Joan-Brossa-laventura-del-poeta#
http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=689
10. La poesia de Miquel Martí i Pol ha aconseguit un gran ressò social. Explica-ho i raona-ho.
Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929-2003) és el poeta més llegit i popular de les darreres dècades a Catalunya. El seu to popular el feien accessible a tots els públics sense perdre el favor de la crítica ni les instàncies acadèmiques. La seua constant referència a la situació social i nacional catalana havien fet que molts dels seus poemes foren sistemàticament citats per polítics i altres dirigents socials, mentre que molts cantants havien posat música a les seues creacions, cosa que contribuí encara més a la seua popularització.1
Miquel Martí i Pol havia nascut en el si d’una família obrera. El seu pare era manyà. A causa de la precària situació econòmica de la família, als 14 anys va començar a treballar com a comptable, però el 1972 va haver de plegar a causa d’una esclerosi múltiple. A finals dels cinquanta, es va afegir al nucli pioner de la Nova Cançó com a cantautor. Políticament, va militar al PSUC i va ser membre de l’Assemblea de Catalunya.
Poesia i vida són dos elements que van absolutament lligats en la seua obra. Els seus poemes reflecteixen totes les etapes del poeta: la reflexió metafísica, la poesia realista i compromesa, la malaltia i la seua superació, el compromís nacional, el pas del temps i el balanç de vida.
La seua poesia fon un temps interior, personal i subjectiu, amb un temps obert, exterior i social. La suma d'aquestes dues veus configuren en un tot la seua poesia, que ha evolucionat i ha oscil·lat segons les vicissituds de la seua biografia personal i els canvis i les transformacions de la societat catalana.
Miquel Martí i Pol, poeta compromés amb la vida, ha construït la seua experiència biogràfica i poètica sobre tres grans valors humans: la sinceritat, l'autenticitat i la solidaritat.
El 1997 el Parlament català va reclamar per a Martí i Pol el premi Nobel, amb l’aval de 400 ajuntaments. Alguns dels seus llibres s’han traduït a l’anglès, l’asturià, el castellà, l’eslovè, el francès i l’italià.
[335 paraules]
http://www.tv3.cat/videos/220839526/Miquel-Marti-i-Pol-i-Lluis-Llach#
http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=691
TEMA 11 Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70.
Després de la Guerra Civil i amb la implantació del règim franquista, el teatre en llengua catalana va ser prohibit dels escenaris professionals i va viure absolutament desconnectat de les línies més innovadores del teatre europeu i nord-americà fins al final de la Segona Guerra Mundial. A partir del 1946, el teatre va reprendre les seues activitats en règim professional i de manera pública tot conreant els models i les formes dramàtiques més tradicionals del repertori de preguerra.
Josep Maria de Sagarra va procurar plantejar en La fortuna de Sílvia (1947) i en Galatea (1948) conflictes actuals de caire moral, en què la guerra europea té un paper determinant com a desencadenant del desenvolupament psicològic dels personatges. La proposta de renovació de Sagarra va ser desestimada per la crítica i el públic, i es va veure obligat a retornar a les formes dramàtiques del passat, als poemes dramàtics i a les comèdies de costums. El gran èxit de Sagarra en aquella època es va produir amb La ferida lluminosa (1954), obra escrita en prosa en què tractava la hipocresia religiosa, el pecat i el perdó cristià des d’una perspectiva sentimental i lacrimògena.
Al llarg de la segona meitat dels anys cinquanta i la primeria dels seixanta, la renovació va provenir de fronts i plataformes diferenciats dels estrictament professionals o comercials. Cal esmentar, en primer lloc, les aportacions de textos teatrals d’alguns escriptors, com Josep Palau i Fabre o Llorenç Villalonga. En segon lloc, es van fundar plataformes teatrals creades al marge de l’escena professional i oficial com l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB) i l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG). A més, va afavorir la promoció o descoberta de Joan Oliver, Salvador Espriu, Joan Brossa, Manuel de Pedrolo o Baltasar Porcel, entre altres. Destaca l’estrena de la Primera història d’Esther, d’Espriu, i d’Or i sal, de Joan Brossa.
Al seu torn, l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, dirigida per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany, va promoure una nova concepció professional i una determinada adscripció ètica i estètica relacionada amb Brecht i el teatre èpic, que Salvat havia importat d’Alemanya. A més, va afavorir el naixement i el desenvolupament posterior del teatre independent, que defensava una concepció del teatre com a instrument de lluita amb una gran capacitat d’irradiació social i incidència política. Els grups de teatre independent apareguts al llarg dels anys seixanta van aspirar a fer una renovació profunda del teatre de l’època i la van dur a terme desmarcant-se dels circuits tradicionals, mitjançant la recerca i la creació d’un nou públic i la revalorització de les figures del director, de l’escenògraf i de l’intèrpret.
A la fi dels anys seixanta van tenir lloc uns canvis en la concepció del fenomen teatral, en una correspondència clara amb el que succeïa a la resta del món occidental. Es va produir un protagonisme dels directors en detriment dels autors, i de l’expressió corporal i de la imatge en detriment de la paraula, una expansió de les tècniques de treball col·lectiu i un trencament de les fronteres entre sala i escena. Hi havia una tendència per l’espectacle: era l’època dels «muntatges». El concepte d’espai escènic substituïa els decorats, i la caixa a la italiana va ser bandejada per un espai polivalent, segons les necessitats de cada representació. Hi va haver un seguit de grups que van protagonitzar més directament la renovació del panorama teatral. Els Joglars van començar a actuar a partir de l’any 1962 i van ser seguits per molts altres. Els Comediants es van aglutinar a l’entorn de Joan Font a partir de l’any 1972, i han estat un dels grups més innovadors, per la seua concepció d’un teatre basat en la festa. Dagoll-Dagom va ser fundat per Joan Ollé el 1974. El 1976 va iniciar també les seues activitats el Teatre Lliure, cooperativa formada per un grup de professionals arribats de diversos col·lectius del teatre independent. Sota la direcció inicial de Pere Planella, Lluís Pasqual i Fabià Puigserver, el Teatre Lliure va desenvolupar des del començament, a la manera del Piccolo milanés, una política teatral basada en el repertori universal.
El desenvolupament del teatre al País Valencià ha estat relacionat de manera molt directa amb la intervenció dels germans Rodolf i Josep Lluís Sirera. L’accés dels Sirera als escenaris va tenir lloc en el context del Centre Experimental de València que, l’any 1970, n’estrena la primera obra, La pau (retorna a Atenes). Al cap de poc temps el centre s’escindí en dos grups, Carnestoltes i El Rogle. Aquest darrer era format pels germans Sirera i Juli Leal, entre altres. Tots ells van intervenir directament en el Manifest del Teatre Valencià que va publicar el diari Levante el 5 de febrer de 1974. S’hi reivindicava la necessitat d’un teatre actual, que tinguera present la lectura històrica de la tradició, la incorporació d’autors clàssics i contemporanis universals, la normalització del llenguatge, i l’obtenció d’un suport econòmic i social ampli.
És dins d’aquest context que tenen sentit les activitats de grups com Carnestoltes, que va adaptar L’hort dels cirerers de Txèkhov i Jordi Babau (versió lliure del Georges Dandin) de Molière, o el Grup Pluja de Gandia, que va representar El Supercaminal de Ximo Vidal i Sang i ceba, muntatge col·lectiu sobre la Guerra Civil.
El teatre de Rodolf Sirera s’ha caracteritzat per una recerca formal molt pronunciada, i per la incorporació d’elements i recursos expressius provinents d’altres mitjans de comunicació i d’altres tradicions teatrals. En són bons exemples L’assassinat del doctor Moraleda (1978), aproximació a l’ambient de la narrativa i el cinema de l’anomenada «sèrie negra» a partir d’una història rocambolesca plena d’aventures, contada a través de múltiples episodis que en trenquen el procés lògic, o Bloody Mary Show (1979), on incorpora elements del music-hall i del circ. En col·laboració amb Josep Lluís Sirera ha escrit Homenatge a Florentí Montfort (1971) i la trilogia «La desviació de la paràbola», sobre la realitat social i política del País Valencià durant la Restauració: El brunzir de les abelles (1976), El còlera dels déus (1979) i El capvespre dels tròpics (1980). De tota manera, per damunt de tot, Sirera ha demostrat un interés constant per la reflexió sobre el teatre. És el cas d’obres com Plany en la mort d’Enric Ribera (1975) o El verí del teatre (1978). El Plany està muntat sobre una estructura musical, i consisteix en una biografia imaginària, que es presenta des d’una doble perspectiva: l’interior, que analitza el personatge d’una manera gairebé freudiana; i l’exterior, en què es destaquen les contradiccions socials i nacionals del personatge dins de la societat valenciana, a cavall de la república i la postguerra. El verí del teatre proposa una reflexió sobre les relacions de poder entre els éssers humans, els límits de les convencions en l’art i en la vida, i la moralitat o la immoralitat de l’actuació humana, entre altres aspectes. Posteriorment ha publicat altres obres com La ciutat perduda (1994), La caverna (1995), Silenci de negra (2000) i Raccord (2005). Ha estat guionista de sèries televises com Herència de sang i A flor de pell.
Un altre dramaturg valencià destacat és Manuel Molins. Des del 1978 va començar a publicar algunes de les obres que havia escrit per al grup de teatre independent Teatre- Club 49, com Dansa del vetlatori (1978) i Quatre històries d’amor per a la reina Germana (1981), que formen part d’un conjunt de set obres destinades a reflexionar sobre la història dels valencians. Centaures (1982) i Tango (1985) plantegen una altra constant de la seua escriptura: les formes que adopta l’opressió dels més forts sobre els més dèbils en els entorns més quotidians. Ha publicat també, a més, entre altres obres, la Trilogia d’exilis (1999), Abú Magrib (2002) i Elisa (2003). En aquestes dues últimes obres tracta el tema de la immigració.
L’obra de Manuel de Pedrolo és una de les més extenses i variades de la literatura catalana contemporània. Amb més d’un centenar de títols publicats, Pedrolo ha cultivat pràcticament tots els gèneres literaris (bàsicament la novel·la, però també llibres de versos, obres de teatre, contes i articles) i ha treballat una gran multiplicitat de temes i tècniques.
TEMA 12
Descriu els aspectes més importants de l’obra teatral de Manuel de Pedrolo.
Manuel de Pedrolo va escriure entre el 1958 i el 1963 un total de tretze obres teatrals centrades en la temàtica de la llibertat, analitzada des de diferents angles, i amb coincidències tècniques, formals i estilístiques que permeten relacionar- les amb l’anomenat teatre de l’absurd. En Cruma (1957), Pedrolo va plantejar el tema de l’autenticitat de l’home des de premisses heideggerianes, segons les quals com més autèntic és l’home, més incapaç es mostra de comunicar- se amb el món exterior. En Homes i No (1957) va tractar la rebel·lió d’una parella jove contra el conformisme heretat, i en peces com Situació bis (1958), Darrera versió per ara (1958) o L’ús de la matèria (1958) va reflexionar sobre la llibertat des d’una òptica més genuïnament política i social. Textos com Tècnica de cambra (1959) i Algú a l’altre cap de peça (1962) se centren sobre aspectes filosòfics del coneixement del món. Guillem-Jordi Graells ha assenyalat en totes aquestes obres una sèrie de trets comuns: «Espais tancats fortament simbòlics i progressivament despullats de referents realistes, comportaments quotidians però sense servituds descriptives ni anècdotes ambientals, lògica del llenguatge com a vehicle de la discussió teòrica i de l’especulació, referències més o menys críptiques a la realitat sociopolítica envoltant, personatges arquetípics d’actituds o idees més que de psicologies, atmosfera constant d’angoixa, inquietud, recerca o qüestionament».
Sorgit de la necessitat d’exposar una situació col·lectiva de repressió, el teatre de Pedrolo, per tal de burlar la censura franquista, despulla el diàleg de qualsevol referència que permeta localitzar-ne l’acció: les seues peces no tenen ni geografia ni història i defugen la reproducció anecdòtica de la realitat; els personatges són símbols o encarnen actituds que l’autor enfronta a situacions límit, des d’un plantejament existencialista.
L’aparició del teatre de Pedrolo va coincidir amb la del teatre europeu de l’absurd, en particular el de Beckett i Pinter. No obstant això, l’autor mateix va desmentir aquest paral·lelisme i va assenyalar que la seua obra és «massa coherent, massa racional perquè el qualificatiu en qüestió li convingui. La vida és absurda, això sí, i les situacions en què es troben els meus personatges en pateixen; ells, però, s’enfronten amb aquestes situacions amb una lògica força rigorosa; el seu pensament vol introduir l’ordre en el desordre». Més que no el qualificatiu de teatre de l’absurd, Pedrolo reivindicava per a la seua obra el de teatre de l’abstracte. Els temes de la mort i de la comunicació entre els homes, l’autenticitat, el sentit de l’existència i, sobretot, de la llibertat, articulen la seua obra dramàtica. Ell mateix comentava que el seu teatre «sempre donava voltes entorn del mateix problema. L’examina, o el presenta, des d’angles diferents i, per tant, hi va profunditzant, però el problema sempre és, fonamentalment, el de la llibertat».
TEMA 13
Descriu les característiques bàsiques de l’escriptura teatral actual.A partir del anys setanta els nous camins teatrals es concreten en els següents punts:
Investigació de nous espais escènics. Les companyies de teatre actuals improvisen espais i sovint representen les obres al carrer o en espais insospitats. Per exemple La Cubana, que comença la representació fora del recinte teatral o La Fura dels Baus o els Comediants que converteixen un estadi olímpic en un teatre.
Rebuig del teatre escrit a priori. Algunes companyies elaboren el text a l’interior del grup. Rebutgen així la figura de l’autor teatral que escriu sol, a sa casa. En són un exemple Els Joglars.
Importància de la figura del director escènic. Ell és qui decideix finalment els detalls de tot allò que s’ha de representar, hi ha doncs, una implicació total en l’obra: Companyia Flotats, Companyia del Teatre Lliure.
Rebuig de la visió occidental del teatre. Davant la crisi que pateix el teatre occidental ha augmentat l’interés i la investigació per les formes teatrals africanes i sobretot orientals (Xina, Japó), totes elles més rituals i simbòliques.
Barreja de mitjans expressius. Tot és vàlid en l’expressió teatral. Així, les noves tecnologies penetren també en el món teatral actual, que barreja tècniques antigues com el mim (El tricicle) i el circ ( els Comediants) amb la projecció cinematogràfica de l’obra sobre una pantalla amb actors que de sobte la travessen ( La Cubana ).
TEMA 14
Explica l’obra teatral de Josep Maria Benet i Jornet i la seua relació amb el món audiovisual.
El teatre de Benet i Jornet, d'inspiració realista, es basa, sovint, en tècniques d'origen literari (fulletó, ciència-ficció, còmic, etc). Benet i Jornet tracta la problemàtica d’aquella generació que va viure la postguerra i les seues limitacions, que van veure la seua vida escapçada, i denuncia l’actitud d’aquells que una vegada van aconseguir el benestar econòmic i una posició s’oblidaren de les penúries que havien passat.
Entre les seves obres cal destacar: Berenàveu a les fosques, La desaparició de Wendy, Quan la ràdio parlava de Franco, E.R (versió cinematogràfica de V. Pons amb el títol d'Actrius), Testament (portada al cinema per V. Pons amb el títol Amic/Amat).
Però si avui dia és conegut és per ser el creador dels serials televisius en català de gran audiència: "Poble Nou", "Rosa", "Nissaga de Poder", "Laberint d'ombres", "Ventdelplà" i “El cor de la ciutat”.
“Poble Nou” fou la primera telenovel•la en català i tot un fenòmen social digne d’estudi. La base eren dos temes clàssics: el canvi de fortuna d'una família i la contraposició entre el vell i el nou. L’acció se situava a Barcelona, que esdevenia així símbol de tota Catalunya. L'eix central de l'argument es teixia al voltant d'una família tradicional, els Aiguadé, la vida dels quals canviava quan a la mare li tocava la loteria. El completaven altres històries perifèriques. Així, van aparèixer divorcis, adulteris, paternitats no reconegudes, homosexuals i preocupacions socials com ara la sida. Es tractava d'un híbrid entre el relat de costums i l'estil fulletonesc. La història, molt catalana, havia de contribuir a la integració social, a més de ser un vehicle clau per a la normalització lingüística. En la sèrie s’intentaven transmetre valors tolerants a través de la història dels personatges.
TEMA 15
Valora la repercussió de l’assaig de Joan Fuster en el context de l’època
Joan Fuster (Sueca 1922-1992) és, com a assagista, una figura cimera en la literatura catalana de l'època, a part de la seva extensa activitat com a historiador de la literatura, crític literari o historiador social de la llengua. Caldria afegir-hi, encara, una breu trajectòria poètica, a la darreria dels quaranta i primeria dels cinquanta, que va quallar en poemes com el famós "Criatura dolcíssima", musicat per Lluís Llach i que forma part del llibre Escrit per al silenci (1954). Ara bé, el polimorfisme d'aquest homenot que Pla va deixar retratat amb ploma àgil i trets inesborrables gira al voltant de la seva producció assagística, que no és, en el fons, més que un epifenomen del seu inacabable dietari, on l'escriptor deixa constància quotidiana de les seves reflexions sobre el món.
Perquè, en efecte, una de les característiques del gènere rau precisament en el seu innat fragmentarisme. Com s'ha dit manta volta, el bon assaig pot llegir-se en qualsevol de les seves pàgines, perquè manca d'una estructura closa, i palesa una clara vocació de discurs inacabat, tot esdevenint una eterna preparació per al que, en el món del teatre, seria la fixació definitiva d'una obra mitjançant l'estrena. La deliberació interior de l'assagista davant els ulls del seu lector no persegueix tant les conclusions definitives com el plaer de la conversa silenciosa a través de les pàgines del llibre, tot seguint el fil d'una argumentació sempre reversible o, si més no, matisable.
D'altra banda, el llibre -les lleis insubornables del producte bibliogràfic en el mercat editorial- imposa una extensió mínima determinada i unes certes expectatives d'unitarisme temàtic que faci consonar els materials aplegats. Els autopròlegs o pròlegs escrits per l'autor mateix -freqüents en aquests volums de recull- són el lloc idoni per a justificar la maniobra editorial de la recopilació de papers fragmentaris. En el seu primer llibre d'assaig -Les originalitats (1951)- Fuster es planteja explícitament aquesta aporia i conclou que la unitat del volum que presenta haurà de buscar-se tot just en la personalitat de l'autor, en la coherència interna d'una trajectòria intel·lectual de la qual el llibre no és sinó una mostra fefaent. En un volum molt posterior,Sagitari (1985), justifica així el títol sobreposat a una munió de papers diversos però sintonitzats com a conjunt: "Si el recull que avui presente amb les divagacions que m'obsessionen ha d'aguantar-se amb alguna referència retòrica, podria ser "sagitari". Al capdavall, jo vaig nàixer un 23 de novembre." Dit d'una altra manera, el jo mateix de l'escriptor i les seves cabòries intel·lectuals es constitueixen en garant de la coherència profunda del seu discurs polimorf.
Altres vegades es busquen fórmules més convencionals per organitzar la diversitat de continguts sota una pauta formal aparentment incontestable: aquest és el cas del Diccionari per a ociosos (1964), llibre traduït amb èxit a l'espanyol, l'italià i l'anglès, on la disposició típica dels compendis lexicogràfics -l'ordenació alfabètica- permet presentar estructurats una sèrie de textos assagístics de factura i extensió ben diferents. El criteri és pràctic, si més no, i incontrovertible en un primer cop d'ull malgrat la seva profunda arbitrarietat. Comptat i debatut, Fuster mateix ho havia deixat insinuat, no sense un gra d'ironia, en un dels seus aforismes: "L'ordre alfabètic no és sinó una variant de l'ordre públic."
Una de les parcel·les temàtiques predilectes de l'assaig fusterià és la cultura, entesa com el conjunt dels mecanismes d'interacció de l'animal humà amb el seu medi ambient. Per exemple: la invenció de la cadira, de la forquilla o de qualsevol altre adminicle que contribueix al control humà del món, o bé les transformacions que per a la humanitat ha comportat l'aspirina o la penicil·lina, són motius d'originals reflexions crítiques.
Així, en el Diccionari per a ociosos, l'entrada "cadira" acull una indagació lúcida sobre l'evolució històrica del moble, sobre els canvis operats en els criteris de l'aparença social i de la comoditat corporal, sobre el progrés tecnològic... Un altre exemple el trobem a Babels i Babilònies (1972), que se centra en les transformacions sociològiques dels anys seixanta i on l'autor insisteix diverses vegades en el concepte de cultura, que defineix com tot allò que no és natura. Un dels capítols d'aquest llibre engega una deliberació retòrica sobre quina peça de roba hauria d'ostentar la prioritat cronològica en la història de la humanitat: la bufanda, el tapavergonyes, la butxaca o el cinturó d'on penjar una arma. Òbviament, darrere de cada opció s'amaga una concepció diferent del quid de la condició humana, on, per damunt de la mera defensa envers les inclemències del medi, hi ha urgències i interessos que es relacionen més aviat amb la vanitat, el pudor o l'agressivitat, sense exhaurir-ne la nòmina.
A la temàtica esmentada suara, caldria afegir matèries variades que ocupen la ploma de Fuster, com ara la literatura, la història o la política. Perquè és innegable que l'escepticisme fusterià no és incompatible, ans al contrari, amb un compromís nacional i social que pren cos en el que ell va anomenar "pamflets polítics" o en una obra tan emblemàtica com Nosaltres els valencians (1962), un autèntic assaig d'interpretació de la història i la identitat del País Valencià.
En tot cas, l'escriptura assagística no tracta mai aquests temes a la manera d'una monografia especialitzada o d'un llibre de filosofia -Fuster refusa insistentment aquesta qualificació per a la seva activitat intel·lectual-, sinó que s'endinsa en la matèria com un "especialista en idees generals", amb una mescla d'escepticisme, de curiositat insadollable i d'afany de fer-se llegir, que és per a ell l'obligació primera de tot escriptor. Al darerre hi ha una llarga tradició literària i cultural: Montaigne, Voltaire, //Xènius//,Josep Pla... És tot un arxiu discursiu d'estratègies per a desenvolupar aquest examen de consciència on l'escriptor s'assaja ell mateix a partir d'un tema qualsevol que li forneix la primera matèria, l'impuls primigeni de la seva deliberació. A més, per a donar cos d'escriptura a aquesta deliberació i per a aconseguir, amb la regla d'or de l'amenitat, generar un públic lector, l'assagista ha de treballar-se un estil lingüístic personal que doni cos i saba vital al seu discurs.
Precisament, un dels trets més recurrents de l'estil fusterià és una ironia desmitificadora, una sornegueria molt planiana que fa contrastar escèpticament la buidor de les grans paraules amb el vessant materialista -sovint cruament biològic- de la realitat social. L'adjectivació, per exemple, pot sobtar per aquesta referència a atributs materials que no s'adiuen amb conceptes més abstractes o fins i tot solemnes, com ara quan es diu que el nacionalisme tradicional és "flàccid i descolorit", que certes paraules o idees poden ser "vidrioses", "lívides" o "refrigerants", que l'esquerra espanyola dels anys setanta era sovint "tartamuda, volàtil i hipotèrmica", que les llengües minoritzades poden ser "súbdites, arraconades, lil·liputenques o folklòriques". I qui diu adjectius diu també substantius -"el bestiarlletraferit indígena"- o adverbis -"salmons acumuladament difunts". De vegades la declaració de materialisme desmitificador s'expressa al llarg de tot un enunciat, com ara quan es diu que la idea filosòfica de la unitat del jo no és creïble si no és "a condició que incloga el reuma, el complex d'Èdip, l'orgasme".
Amb tot açò l'escriptor manifesta el seu propòsit de descoagular la mirada, és a dir, de presentar el món amb una llum nova que sacsegi les inèrcies de la percepció i tregui a la llum els paranys ideològics que s'amaguen en les rutines discursives. Aquesta operació es pot realitzar per mitjà d'una frase llampant, sovint una definició conceptual que comporti alguna metàfora sorprenent o una hipèrbole o el capgirament d'un lloc comú. Aforismes com són "Qui té llengua, de Roma ve", o "El matrimoni és l'única forma legal i honorable de complicitat que reconeix la nostra societat", o "Cada paraula ja és, en si, una perífrasi" il·lustren aquestes tècniques que constitueixen la base de l'estil sentenciós que Fuster utilitza per donar contundència i eficàcia retòrica al seu discurs, o en aforismes autònoms, o en frases lacòniques i rotundes, memorables, que s'insereixen al llarg de textos més amplis. Aquesta tendència a la sentenciositat és un dels trets més remarcables de l'estil de l'autor.
Els aforismes, que a vegades constitueixen tot un llibre com en el cas de Consells, proverbis i insolències (1968), són una aportació de l'autor a un gènere multisecular que el fascinava i que havia trobat conreadors entre els moralistes francesos, en Nietzsche o, en el nostre segle, en les gloses orsianes. Però allò que en Xènius sol derivar cap a la consigna, en Fuster defuig sistemàticament el to dogmàtic, esdevé més aviat un enigma per desxifrar per mitjà de la meditació que no pas una consigna per acceptar acríticament, i llueix així els perfils més insolents de l'escepticisme.
Una de les estratègies que contribueixen a crear aquest efecte és la contaminació de conversacionalisme a què Fuster sotmet els seus assaigs i fins i tot la miniatura assagística i epigramàtica que és l'aforisme. Aquest seria un altre tret essencial del seu estil, que acosta l'escriptura al món de l'oralitat immediata, a la interacció entre autor i lector. Com ara en aquest aforisme dedicat irònicament a Xènius: "Eugeni d'Ors? Sí, home! Aquell ancià intel·lectual francès de dreta!" El discurs de Fuster va ple d'interjeccions, d'expressions col·loquials i d'altres marques d'oralitat que apropen la seva prosa d'idees a un model de diàleg deliberatiu allunyat de l'abstracció monòtona dels textos filosòfics. En aquest equilibri entre la idea profunda i la conversa vivaç rau probablement un dels mèrits més rellevants del model d'escriptura assagística que Fuster propugna.
TEMA 16
JOAN FRANCESC MIRA HA REFLEXIONAT EN ELS SEUS ASSAJOS SOBRE LA NOSTRA REALITAT CONTEMPORÀNIA. EXPLICA
Va nàixer a València el 1939, és autor polifacètic. Com a assagista destaquen els treballs que es basen en la situació de la llengua i el poble valencià, com Crítica de la nació pura (1985) premis Joan Fuster i Crítica Serra d'Or d'assaig, que és una aproximació al concepte de nació des de l'òptica de l'antropologia, o Sobre la nació dels valencians (1997), i la síntesi històrica: Els Borja: família i mite (2000).
En el camp de l' assaig destaca amb obres com: Els valencians i la terra(1978); Introducció a un país (1980); Crítica de la nació pura, Premi Joan Fuster d'assaig(1984);Punt de Mira (1987), Cultura, llengua, nació(1987). A més és un articulista brillant, com demostra setmanalment en la darrera pàgina de la revista El Temps. També és autor de diferents biografies i monografies divulgatives de tipus assagísitic com: València per a veïns i visitants(1999), La prodigiosa història de Vicent Blasco Ibañez (2004), o Almansa 1707, després de la batalla(2006).
La literatura reflexiva té, entre nosaltres, una difusió molt exigua. L’assaig, com deia Xènius, «és feina essencialment papallonera» i sol tenir com a virtut la varietat de temes i enfocaments. Això exigeix un públic lector ampli, amb curiositats extenses. Ací, en català, no hi ha aquest públic, o no n’hi ha prou. Aquesta mancança no deu ser, probablement, l’única raó per a l’escàs cultiu del gènere al País Valencià, però és, sens dubte, una de les que més pesen. D’ací que l’assaig s’haja refugiat en el món urgent, puntual i intel·lectualment fagocitador de la premsa escrita.
"Si bé és veritat que hi ha un bon nombre de poetes assagistes, no és tan corrent trobar novel·listes que s'hagin dedicat també a l'assaig. I, tanmateix, és el cas de Joan Francesc Mira, el perfil del qual ens dirigeix igualment als dos gèneres tot convertint-lo en un dels intel·lectuals més importants del moment present de les nostres lletres. Nascut a València el 1939, la seva formació acadèmica es forjà a Itàlia com a batxiller de la Universitat Gregoriana de Roma i, més tard, com a llicenciat en filosofia per la Universitat Lateranense. Després de treballar com a catedràtic d'Institut, es va doctorar per la Universitat de València a començaments dels 70, dècada en què va tenir dues importants experiències a l'estranger. En primer lloc, va col·laborar en estudis d'antropologia social a la Universitat de la Sorbona a París i, entre els anys 1978 i 1979, va donar classes a la Universitat de Princeton, als Estats Units. A la seva tornada a València va dirigir l'Institut Valencià de Sociologia i Antropologia Social, i l'any 1982 va fundar el Museu d'Etnologia de València, del qual fou responsable fins al 1984. Aquest és un fet important, que l'autor recorda vivament, encara que no sigui una de les seves facetes més conegudes. Posteriorment va ser professor de la Universitat de València i, des del 1991, ho és de la Universitat Jaume I de Castelló.
L’articulisme té les seues virtuts, que no cal desdenyar gens ni mica: la premsa exigeix a l’escriptor concisió, claredat i amenitat. També l’acostuma a mesurar-se, a destriar el gra de la palla, a tenir sentit de l’oportunitat. En un periòdic no s’escriu per a iniciats. Però els inconvenients, d’altra banda, són enormes. Sobretot quan l’assaig sobreviu quasi exclusivament, com ací és el cas, dins del recer coercitiu de la premsa.
Joan Francesc Mira es plega a les exigències del gènere, no a les seues possibles servituds. Durant anys i panys ha tractat els seus temes amb una frescor francament envejable. L’article d’opinió és, en les seues mans, un assaig en miniatura, no una caricatura d’assaig. Mira ha aprés de Fuster els recursos essencials d’aquest art difícil. Té gràcia en el suggeriment i soltesa en l’argumentació. Maneja molt bé la ironia (un punt subratllada a voltes, quan el tema l’altera més del compte) i és un veritable mestre de l’adjectiu imprevistament esmolat, memorable.
Assaig polític.
El nostre autor s’hi ha dedicat, no des d’una postura asèptica (encara que com ell mateix ens adverteix, en la reflexió intel·lectual —i molt especialment quan entren en joc temes com aquests— les postures asèptiques no existeixen ni poden existir perquè tots els investigadors estan implicats d’una manera o d’una altra), sinó des del compromís amb el seu país i la seua cultura. Mira vol ser un ciutadà —amb tot el que la paraula, ara tan devaluada, implica de crítica i participació social— i, en concret, un ciutadà valencià. La seua implicació cívica i política en la societat valenciana és coneguda i l’ha dut a presidir Acció Cultural del País Valencià (1992-1999), a crear i impulsar la plataforma Valencians pel Canvi o a ser candidat al Congrés dels Diputats pel Bloc Nacionalista Valencià, partit en el qual milita; res a veure doncs, amb un fred estudiós de laboratori o un savi de biblioteca.
Moltes de les reflexions de Mira estan avalades per fets concrets de l’experiència, la seua i també la de molts dels seus lectors, la qual cosa aproxima i facilita molt la lectura d’uns papers que podrien semblar complicats exercicis intel·lectuals però que resulten, al contrari, accessibles i molt suggeridors. Aquest compromís de Mira ha estat el motiu bàsic d’una confusió important sobre la seua obra assagística política: alguns crítics han considerat que Mira hi parlava només “dels valencians” o fins i tot “per als valencians” i que això limitava molt l’interès i l’abast dels seus treballs. No és així. La reflexió sobre el cas valencià i també sobre el de la cultura i la nació catalanes en general és fonamental en l’obra del nostre autor —i, molt especialment en el llibre Sobre la nació dels valencians, explícitament dedicat a aquest tema—, però la majoria de les consideracions que Mira fa sobre, per exemple, la importància dels símbols en la creació de les identitats nacionals o el paper de la llengua en el terreny del nacionalisme són vàlides per a qualsevol societat occidental. Com ell mateix ens recorda, tots vivim i ens identifiquem en i des d’una nació, i els mecanismes de funcionament i els elements de conflicte que afecten les nacions —totes— són molt semblants. Una de les grans virtuts de Mira és demostrar, sempre amb un punt de vista elegantment escèptic respecte a les conviccions absolutes, que la problemàtica tan peculiar que valencians i catalans tenim al voltant de la nostra condició nacional no és tan diferent de la que pateixen molts altres pobles del món, fins i tot aquells que s’autoproclamen “normals” i que gaudeixen de tots els elements —banderes, fronteres, reconeixement internacional...— que en principi els haurien d’assegurar una existència menys conflictiva.
Descriu les característiques bàsiques de l’escriptura teatral actual.A partir del anys setanta els nous camins teatrals es concreten en els següents punts:
Investigació de nous espais escènics. Les companyies de teatre actuals improvisen espais i sovint representen les obres al carrer o en espais insospitats. Per exemple La Cubana, que comença la representació fora del recinte teatral o La Fura dels Baus o els Comediants que converteixen un estadi olímpic en un teatre.
Rebuig del teatre escrit a priori. Algunes companyies elaboren el text a l’interior del grup. Rebutgen així la figura de l’autor teatral que escriu sol, a sa casa. En són un exemple Els Joglars.
Importància de la figura del director escènic. Ell és qui decideix finalment els detalls de tot allò que s’ha de representar, hi ha doncs, una implicació total en l’obra: Companyia Flotats, Companyia del Teatre Lliure.
Rebuig de la visió occidental del teatre. Davant la crisi que pateix el teatre occidental ha augmentat l’interés i la investigació per les formes teatrals africanes i sobretot orientals (Xina, Japó), totes elles més rituals i simbòliques.
Barreja de mitjans expressius. Tot és vàlid en l’expressió teatral. Així, les noves tecnologies penetren també en el món teatral actual, que barreja tècniques antigues com el mim (El tricicle) i el circ ( els Comediants) amb la projecció cinematogràfica de l’obra sobre una pantalla amb actors que de sobte la travessen ( La Cubana ).
TEMA 14
Explica l’obra teatral de Josep Maria Benet i Jornet i la seua relació amb el món audiovisual.
El teatre de Benet i Jornet, d'inspiració realista, es basa, sovint, en tècniques d'origen literari (fulletó, ciència-ficció, còmic, etc). Benet i Jornet tracta la problemàtica d’aquella generació que va viure la postguerra i les seues limitacions, que van veure la seua vida escapçada, i denuncia l’actitud d’aquells que una vegada van aconseguir el benestar econòmic i una posició s’oblidaren de les penúries que havien passat.
Entre les seves obres cal destacar: Berenàveu a les fosques, La desaparició de Wendy, Quan la ràdio parlava de Franco, E.R (versió cinematogràfica de V. Pons amb el títol d'Actrius), Testament (portada al cinema per V. Pons amb el títol Amic/Amat).
Però si avui dia és conegut és per ser el creador dels serials televisius en català de gran audiència: "Poble Nou", "Rosa", "Nissaga de Poder", "Laberint d'ombres", "Ventdelplà" i “El cor de la ciutat”.
“Poble Nou” fou la primera telenovel•la en català i tot un fenòmen social digne d’estudi. La base eren dos temes clàssics: el canvi de fortuna d'una família i la contraposició entre el vell i el nou. L’acció se situava a Barcelona, que esdevenia així símbol de tota Catalunya. L'eix central de l'argument es teixia al voltant d'una família tradicional, els Aiguadé, la vida dels quals canviava quan a la mare li tocava la loteria. El completaven altres històries perifèriques. Així, van aparèixer divorcis, adulteris, paternitats no reconegudes, homosexuals i preocupacions socials com ara la sida. Es tractava d'un híbrid entre el relat de costums i l'estil fulletonesc. La història, molt catalana, havia de contribuir a la integració social, a més de ser un vehicle clau per a la normalització lingüística. En la sèrie s’intentaven transmetre valors tolerants a través de la història dels personatges.
TEMA 15
Valora la repercussió de l’assaig de Joan Fuster en el context de l’època
Joan Fuster (Sueca 1922-1992) és, com a assagista, una figura cimera en la literatura catalana de l'època, a part de la seva extensa activitat com a historiador de la literatura, crític literari o historiador social de la llengua. Caldria afegir-hi, encara, una breu trajectòria poètica, a la darreria dels quaranta i primeria dels cinquanta, que va quallar en poemes com el famós "Criatura dolcíssima", musicat per Lluís Llach i que forma part del llibre Escrit per al silenci (1954). Ara bé, el polimorfisme d'aquest homenot que Pla va deixar retratat amb ploma àgil i trets inesborrables gira al voltant de la seva producció assagística, que no és, en el fons, més que un epifenomen del seu inacabable dietari, on l'escriptor deixa constància quotidiana de les seves reflexions sobre el món.
La reivindicació de l'assaig
Fet i fet, Fuster reivindica l'assaig com el gènere més adequat a la seva activitat literària: l'assaig és l'escriptura "en mànigues de camisa". I reitera el record del mestre europeu del gènere, Michel de Montaigne, aquell primer escriptor descregut, autoanalític, escèptic, conscient de la base fisiològica de tot humanisme i fins i tot del que Fuster anomena amb gràcia "l'autonomia de la bragueta". Montaigne havia inaugurat amb orgull, en aquell moment auroral del segle xvi europeu, aquest gènere de caire egotista i intel·lectual, sense narrador ni personatges de ficció interposats entre l'autor i el lector, i lluny també de l'impudor íntim i l'exclamativitat que són característics de la poesia lírica. Fuster hi teoritza a bastament, donant una altra mostra de l'autosuficiència d'aquesta literatura d'idees que neix del diari personal, passa sovint pels diaris -per l'articulisme periodístic d'opinió- i desemboca finalment en les pàgines del volum bibliogràfic.Perquè, en efecte, una de les característiques del gènere rau precisament en el seu innat fragmentarisme. Com s'ha dit manta volta, el bon assaig pot llegir-se en qualsevol de les seves pàgines, perquè manca d'una estructura closa, i palesa una clara vocació de discurs inacabat, tot esdevenint una eterna preparació per al que, en el món del teatre, seria la fixació definitiva d'una obra mitjançant l'estrena. La deliberació interior de l'assagista davant els ulls del seu lector no persegueix tant les conclusions definitives com el plaer de la conversa silenciosa a través de les pàgines del llibre, tot seguint el fil d'una argumentació sempre reversible o, si més no, matisable.
D'altra banda, el llibre -les lleis insubornables del producte bibliogràfic en el mercat editorial- imposa una extensió mínima determinada i unes certes expectatives d'unitarisme temàtic que faci consonar els materials aplegats. Els autopròlegs o pròlegs escrits per l'autor mateix -freqüents en aquests volums de recull- són el lloc idoni per a justificar la maniobra editorial de la recopilació de papers fragmentaris. En el seu primer llibre d'assaig -Les originalitats (1951)- Fuster es planteja explícitament aquesta aporia i conclou que la unitat del volum que presenta haurà de buscar-se tot just en la personalitat de l'autor, en la coherència interna d'una trajectòria intel·lectual de la qual el llibre no és sinó una mostra fefaent. En un volum molt posterior,Sagitari (1985), justifica així el títol sobreposat a una munió de papers diversos però sintonitzats com a conjunt: "Si el recull que avui presente amb les divagacions que m'obsessionen ha d'aguantar-se amb alguna referència retòrica, podria ser "sagitari". Al capdavall, jo vaig nàixer un 23 de novembre." Dit d'una altra manera, el jo mateix de l'escriptor i les seves cabòries intel·lectuals es constitueixen en garant de la coherència profunda del seu discurs polimorf.
Altres vegades es busquen fórmules més convencionals per organitzar la diversitat de continguts sota una pauta formal aparentment incontestable: aquest és el cas del Diccionari per a ociosos (1964), llibre traduït amb èxit a l'espanyol, l'italià i l'anglès, on la disposició típica dels compendis lexicogràfics -l'ordenació alfabètica- permet presentar estructurats una sèrie de textos assagístics de factura i extensió ben diferents. El criteri és pràctic, si més no, i incontrovertible en un primer cop d'ull malgrat la seva profunda arbitrarietat. Comptat i debatut, Fuster mateix ho havia deixat insinuat, no sense un gra d'ironia, en un dels seus aforismes: "L'ordre alfabètic no és sinó una variant de l'ordre públic."
La cultura i altres temes
Ben mirat, l'assagista es limita a parlar de les seves obsessions, de les dèries que li suscita la reflexió sobre el món. El tema central de l'assaig fusterià no és sinó aquest: un continu examen de consciència, on per "consciència" hem d'entendre la interacció d'un jo racional amb el món. L'autor s'instal·la així en un espai diferenciat respecte de la pura narració o la descripció de la realitat exterior i també respecte del pur crit íntim i irracionalista de la lírica. L'objecte de l'assaig és, doncs, el mateix procés de la deliberació interior de l'assagista sobre el món que l'envolta. I aquesta deliberació ha de partir d'un escepticisme que neutralitzi, com un antídot o un desinfectant, la inèrcia dels dogmatismes: en termes ben gràfics, Fuster parla de "no mamar-se el dit". Ha de ser, així mateix, un discurs racionalment controlat, perquè només la llum del coneixement i de l'explicitació garanteix la utilitat pública -per als lectors- d'uns textos que se sotmeten a les regles de joc de la discussió crítica. Perquè aquesta discussió crítica és, al capdavall, l'estímul primer del coneixement: "Doneu-me un bon contradictor i seré capaç de construir les més excelses teories."Una de les parcel·les temàtiques predilectes de l'assaig fusterià és la cultura, entesa com el conjunt dels mecanismes d'interacció de l'animal humà amb el seu medi ambient. Per exemple: la invenció de la cadira, de la forquilla o de qualsevol altre adminicle que contribueix al control humà del món, o bé les transformacions que per a la humanitat ha comportat l'aspirina o la penicil·lina, són motius d'originals reflexions crítiques.
Així, en el Diccionari per a ociosos, l'entrada "cadira" acull una indagació lúcida sobre l'evolució històrica del moble, sobre els canvis operats en els criteris de l'aparença social i de la comoditat corporal, sobre el progrés tecnològic... Un altre exemple el trobem a Babels i Babilònies (1972), que se centra en les transformacions sociològiques dels anys seixanta i on l'autor insisteix diverses vegades en el concepte de cultura, que defineix com tot allò que no és natura. Un dels capítols d'aquest llibre engega una deliberació retòrica sobre quina peça de roba hauria d'ostentar la prioritat cronològica en la història de la humanitat: la bufanda, el tapavergonyes, la butxaca o el cinturó d'on penjar una arma. Òbviament, darrere de cada opció s'amaga una concepció diferent del quid de la condició humana, on, per damunt de la mera defensa envers les inclemències del medi, hi ha urgències i interessos que es relacionen més aviat amb la vanitat, el pudor o l'agressivitat, sense exhaurir-ne la nòmina.
A la temàtica esmentada suara, caldria afegir matèries variades que ocupen la ploma de Fuster, com ara la literatura, la història o la política. Perquè és innegable que l'escepticisme fusterià no és incompatible, ans al contrari, amb un compromís nacional i social que pren cos en el que ell va anomenar "pamflets polítics" o en una obra tan emblemàtica com Nosaltres els valencians (1962), un autèntic assaig d'interpretació de la història i la identitat del País Valencià.
En tot cas, l'escriptura assagística no tracta mai aquests temes a la manera d'una monografia especialitzada o d'un llibre de filosofia -Fuster refusa insistentment aquesta qualificació per a la seva activitat intel·lectual-, sinó que s'endinsa en la matèria com un "especialista en idees generals", amb una mescla d'escepticisme, de curiositat insadollable i d'afany de fer-se llegir, que és per a ell l'obligació primera de tot escriptor. Al darerre hi ha una llarga tradició literària i cultural: Montaigne, Voltaire, //Xènius//,Josep Pla... És tot un arxiu discursiu d'estratègies per a desenvolupar aquest examen de consciència on l'escriptor s'assaja ell mateix a partir d'un tema qualsevol que li forneix la primera matèria, l'impuls primigeni de la seva deliberació. A més, per a donar cos d'escriptura a aquesta deliberació i per a aconseguir, amb la regla d'or de l'amenitat, generar un públic lector, l'assagista ha de treballar-se un estil lingüístic personal que doni cos i saba vital al seu discurs.
Alguns trets de l'estil fusterià
Sens dubte, una de les aportacions cabdals de Fuster a la literatura catalana és el treball estilístic que fa de la seva prosa un instrument àgil de pensament, de discussió, de lectura amena. L'ombra de Pla -amic i mentor de l'autor, al qual va dedicar, com hem dit, un dels exercicis de caracterització que es coneixen com a homenots- plana sobre la prosa fusteriana ara i adés com un dels referents estilístics més indefugibles. No debades Fuster havia dedicat a l'obra de l'escriptor empordanès un estudi crític memorable, amb una mena de reciprocitat admirativa. I hi remarcava, entre altres aspectes, la proclivitat antilírica de l'estil de Pla.Precisament, un dels trets més recurrents de l'estil fusterià és una ironia desmitificadora, una sornegueria molt planiana que fa contrastar escèpticament la buidor de les grans paraules amb el vessant materialista -sovint cruament biològic- de la realitat social. L'adjectivació, per exemple, pot sobtar per aquesta referència a atributs materials que no s'adiuen amb conceptes més abstractes o fins i tot solemnes, com ara quan es diu que el nacionalisme tradicional és "flàccid i descolorit", que certes paraules o idees poden ser "vidrioses", "lívides" o "refrigerants", que l'esquerra espanyola dels anys setanta era sovint "tartamuda, volàtil i hipotèrmica", que les llengües minoritzades poden ser "súbdites, arraconades, lil·liputenques o folklòriques". I qui diu adjectius diu també substantius -"el bestiarlletraferit indígena"- o adverbis -"salmons acumuladament difunts". De vegades la declaració de materialisme desmitificador s'expressa al llarg de tot un enunciat, com ara quan es diu que la idea filosòfica de la unitat del jo no és creïble si no és "a condició que incloga el reuma, el complex d'Èdip, l'orgasme".
Amb tot açò l'escriptor manifesta el seu propòsit de descoagular la mirada, és a dir, de presentar el món amb una llum nova que sacsegi les inèrcies de la percepció i tregui a la llum els paranys ideològics que s'amaguen en les rutines discursives. Aquesta operació es pot realitzar per mitjà d'una frase llampant, sovint una definició conceptual que comporti alguna metàfora sorprenent o una hipèrbole o el capgirament d'un lloc comú. Aforismes com són "Qui té llengua, de Roma ve", o "El matrimoni és l'única forma legal i honorable de complicitat que reconeix la nostra societat", o "Cada paraula ja és, en si, una perífrasi" il·lustren aquestes tècniques que constitueixen la base de l'estil sentenciós que Fuster utilitza per donar contundència i eficàcia retòrica al seu discurs, o en aforismes autònoms, o en frases lacòniques i rotundes, memorables, que s'insereixen al llarg de textos més amplis. Aquesta tendència a la sentenciositat és un dels trets més remarcables de l'estil de l'autor.
Els aforismes, que a vegades constitueixen tot un llibre com en el cas de Consells, proverbis i insolències (1968), són una aportació de l'autor a un gènere multisecular que el fascinava i que havia trobat conreadors entre els moralistes francesos, en Nietzsche o, en el nostre segle, en les gloses orsianes. Però allò que en Xènius sol derivar cap a la consigna, en Fuster defuig sistemàticament el to dogmàtic, esdevé més aviat un enigma per desxifrar per mitjà de la meditació que no pas una consigna per acceptar acríticament, i llueix així els perfils més insolents de l'escepticisme.
Una de les estratègies que contribueixen a crear aquest efecte és la contaminació de conversacionalisme a què Fuster sotmet els seus assaigs i fins i tot la miniatura assagística i epigramàtica que és l'aforisme. Aquest seria un altre tret essencial del seu estil, que acosta l'escriptura al món de l'oralitat immediata, a la interacció entre autor i lector. Com ara en aquest aforisme dedicat irònicament a Xènius: "Eugeni d'Ors? Sí, home! Aquell ancià intel·lectual francès de dreta!" El discurs de Fuster va ple d'interjeccions, d'expressions col·loquials i d'altres marques d'oralitat que apropen la seva prosa d'idees a un model de diàleg deliberatiu allunyat de l'abstracció monòtona dels textos filosòfics. En aquest equilibri entre la idea profunda i la conversa vivaç rau probablement un dels mèrits més rellevants del model d'escriptura assagística que Fuster propugna.
TEMA 16
JOAN FRANCESC MIRA HA REFLEXIONAT EN ELS SEUS ASSAJOS SOBRE LA NOSTRA REALITAT CONTEMPORÀNIA. EXPLICA
Va nàixer a València el 1939, és autor polifacètic. Com a assagista destaquen els treballs que es basen en la situació de la llengua i el poble valencià, com Crítica de la nació pura (1985) premis Joan Fuster i Crítica Serra d'Or d'assaig, que és una aproximació al concepte de nació des de l'òptica de l'antropologia, o Sobre la nació dels valencians (1997), i la síntesi històrica: Els Borja: família i mite (2000).
En el camp de l' assaig destaca amb obres com: Els valencians i la terra(1978); Introducció a un país (1980); Crítica de la nació pura, Premi Joan Fuster d'assaig(1984);Punt de Mira (1987), Cultura, llengua, nació(1987). A més és un articulista brillant, com demostra setmanalment en la darrera pàgina de la revista El Temps. També és autor de diferents biografies i monografies divulgatives de tipus assagísitic com: València per a veïns i visitants(1999), La prodigiosa història de Vicent Blasco Ibañez (2004), o Almansa 1707, després de la batalla(2006).
La literatura reflexiva té, entre nosaltres, una difusió molt exigua. L’assaig, com deia Xènius, «és feina essencialment papallonera» i sol tenir com a virtut la varietat de temes i enfocaments. Això exigeix un públic lector ampli, amb curiositats extenses. Ací, en català, no hi ha aquest públic, o no n’hi ha prou. Aquesta mancança no deu ser, probablement, l’única raó per a l’escàs cultiu del gènere al País Valencià, però és, sens dubte, una de les que més pesen. D’ací que l’assaig s’haja refugiat en el món urgent, puntual i intel·lectualment fagocitador de la premsa escrita.
"Si bé és veritat que hi ha un bon nombre de poetes assagistes, no és tan corrent trobar novel·listes que s'hagin dedicat també a l'assaig. I, tanmateix, és el cas de Joan Francesc Mira, el perfil del qual ens dirigeix igualment als dos gèneres tot convertint-lo en un dels intel·lectuals més importants del moment present de les nostres lletres. Nascut a València el 1939, la seva formació acadèmica es forjà a Itàlia com a batxiller de la Universitat Gregoriana de Roma i, més tard, com a llicenciat en filosofia per la Universitat Lateranense. Després de treballar com a catedràtic d'Institut, es va doctorar per la Universitat de València a començaments dels 70, dècada en què va tenir dues importants experiències a l'estranger. En primer lloc, va col·laborar en estudis d'antropologia social a la Universitat de la Sorbona a París i, entre els anys 1978 i 1979, va donar classes a la Universitat de Princeton, als Estats Units. A la seva tornada a València va dirigir l'Institut Valencià de Sociologia i Antropologia Social, i l'any 1982 va fundar el Museu d'Etnologia de València, del qual fou responsable fins al 1984. Aquest és un fet important, que l'autor recorda vivament, encara que no sigui una de les seves facetes més conegudes. Posteriorment va ser professor de la Universitat de València i, des del 1991, ho és de la Universitat Jaume I de Castelló.
L’articulisme té les seues virtuts, que no cal desdenyar gens ni mica: la premsa exigeix a l’escriptor concisió, claredat i amenitat. També l’acostuma a mesurar-se, a destriar el gra de la palla, a tenir sentit de l’oportunitat. En un periòdic no s’escriu per a iniciats. Però els inconvenients, d’altra banda, són enormes. Sobretot quan l’assaig sobreviu quasi exclusivament, com ací és el cas, dins del recer coercitiu de la premsa.
Joan Francesc Mira es plega a les exigències del gènere, no a les seues possibles servituds. Durant anys i panys ha tractat els seus temes amb una frescor francament envejable. L’article d’opinió és, en les seues mans, un assaig en miniatura, no una caricatura d’assaig. Mira ha aprés de Fuster els recursos essencials d’aquest art difícil. Té gràcia en el suggeriment i soltesa en l’argumentació. Maneja molt bé la ironia (un punt subratllada a voltes, quan el tema l’altera més del compte) i és un veritable mestre de l’adjectiu imprevistament esmolat, memorable.
Assaig polític.
El nostre autor s’hi ha dedicat, no des d’una postura asèptica (encara que com ell mateix ens adverteix, en la reflexió intel·lectual —i molt especialment quan entren en joc temes com aquests— les postures asèptiques no existeixen ni poden existir perquè tots els investigadors estan implicats d’una manera o d’una altra), sinó des del compromís amb el seu país i la seua cultura. Mira vol ser un ciutadà —amb tot el que la paraula, ara tan devaluada, implica de crítica i participació social— i, en concret, un ciutadà valencià. La seua implicació cívica i política en la societat valenciana és coneguda i l’ha dut a presidir Acció Cultural del País Valencià (1992-1999), a crear i impulsar la plataforma Valencians pel Canvi o a ser candidat al Congrés dels Diputats pel Bloc Nacionalista Valencià, partit en el qual milita; res a veure doncs, amb un fred estudiós de laboratori o un savi de biblioteca.
Moltes de les reflexions de Mira estan avalades per fets concrets de l’experiència, la seua i també la de molts dels seus lectors, la qual cosa aproxima i facilita molt la lectura d’uns papers que podrien semblar complicats exercicis intel·lectuals però que resulten, al contrari, accessibles i molt suggeridors. Aquest compromís de Mira ha estat el motiu bàsic d’una confusió important sobre la seua obra assagística política: alguns crítics han considerat que Mira hi parlava només “dels valencians” o fins i tot “per als valencians” i que això limitava molt l’interès i l’abast dels seus treballs. No és així. La reflexió sobre el cas valencià i també sobre el de la cultura i la nació catalanes en general és fonamental en l’obra del nostre autor —i, molt especialment en el llibre Sobre la nació dels valencians, explícitament dedicat a aquest tema—, però la majoria de les consideracions que Mira fa sobre, per exemple, la importància dels símbols en la creació de les identitats nacionals o el paper de la llengua en el terreny del nacionalisme són vàlides per a qualsevol societat occidental. Com ell mateix ens recorda, tots vivim i ens identifiquem en i des d’una nació, i els mecanismes de funcionament i els elements de conflicte que afecten les nacions —totes— són molt semblants. Una de les grans virtuts de Mira és demostrar, sempre amb un punt de vista elegantment escèptic respecte a les conviccions absolutes, que la problemàtica tan peculiar que valencians i catalans tenim al voltant de la nostra condició nacional no és tan diferent de la que pateixen molts altres pobles del món, fins i tot aquells que s’autoproclamen “normals” i que gaudeixen de tots els elements —banderes, fronteres, reconeixement internacional...— que en principi els haurien d’assegurar una existència menys conflictiva.
