Visualitzacions de pàgina l'últim mes

RECULL D'ARTICLES

RECULL DE NOTÍCIES PER COMENTAR 2N DE BATX

BILINGÜISME I ESCOLA



DIGLÒSSIA /AUTOODI



SECESSIONISME LINGÜÍSTIC


SOLS PER A EXPERTS: Si ets un addicte al tema tal volta t’interessarà açò:


MITJANS DE COMUNICACIÓ


DISCRIMINACIÓ LINGÜÍSTICA




La crisi alimentària colpeja de nou
Des que, als anys 90, la desregularització dels mercats de matèries primeres va portar a la compra-venda dels aliments a través dels anomenats mercats de futurs –acords per fer transaccions de mercaderies físiques en un temps futur establert–, l’especulació en aquest camp ha augmentat fins a representar un 75% del sector agrícola.
En l’article que us presentem, publicat al número 221 de La Directa, Esther Vivas repassa les causes de l’actual crisi alimentària –l’especulació amb els aliments, el pas dels inversos en hipoteques cap a mercats més segurs en època de crisi, l’augment del preu del petroli i de la demanda d’agrocombustibles–, comenta com aquesta crisi ha estat un dels factors detonants de les revoltes al Nord d’Àfrica i a l’Orient Mitjà i proposa la sobirania alimentària com a alternativa.

La crisi alimentària colpeja de nou. L’especulació alimentària i la ‘petrodependència’ com a detonants
L’amenaça d’una nova crisi alimentària és ja una realitat. El preu dels aliments ha tornat a augmentar assolint xifres rècord, en una escalada creixent i consecutiva de preus des de fa vuit mesos, segons informa l’Índex de la FAO pel Preu dels Aliments de febrer del 2011, que analitza mensualment els preus a escala global d’una cistella formada per cereals, oleaginoses, làctics, carn i sucre. L’Índex apunta a un nou màxim històric, el més elevat des que la FAO va començar a estudiar els preus alimentaris l’any 1990.
Aquest augment del cost del menjar, sobretot dels cereals bàsics, té greus conseqüències pels països del Sud amb baixos ingressos i dependència de la importació alimentària així com per a milions de famílies, en aquests països, que destinen entre un 50 i un 60% dels seus ingressos a la compra d’aliments, xifra que pot arribar fins a un 80% en els països més pobres. En aquests casos, l’augment del preu dels productes alimentaris els converteix en inaccessibles.
Ens tornem a acostar, doncs, a la xifra de mil milions de persones, una de cada sis en el planeta, que avui no tenen accés al menjar. El mateix president del Banc Mundial, Robert Zoellick, ho deixava clar a l’afirmar que l’actual crisi alimentària havia fet augmentar en 44 milions el nombre de persones que pateixen fam crònica. Cal tenir en compte que l’any 2009 ja es va superar aquesta xifra, arribant als 1.023 milions de persones subnutrides a tot el planeta, dada que va reduir-se lleument el 2010, però sense tornar als índexs anteriors a la crisi alimentària i econòmica del 2008 i 2009.
Aquesta crisi es dóna en un context d’abundància d’aliments. La producció de menjar s’ha multiplicat per tres des dels anys 60, mentre que la població mundial tan sols s’ha duplicat des d’aleshores. Per tant, de menjar n’hi ha. No es tracta d’un problema de producció sinó d’un problema d’accés als aliments, a diferència del que puguin afirmar les institucions internacionals (FAO, BM, OMC), que insten a augmentar la producció a través d’una nova revolució verda, la qual no faria res més que agreujar la crisi alimentària, social i ecològica que enfrontem.
Una causa central
Però, quines han estat les causes d’aquest nou augment del cost del menjar? Malgrat que institucions internacionals i experts en la matèria han assenyalat diversos elements com: fenòmens meteorològics que haurien afectat a les collites en països productors, l’augment de la demanda en països emergents, l’especulació financera, la creixent producció d’agrocombustibles, entre d’altres; varis indicis apunten a l’especulació amb les matèries primeres alimentàries com una de les raons principals de l’escalada del preu del menjar.
De fet, en el període 2007 i 2008 ja es va viure una crisi alimentària profunda, amb una pujada del preu dels cereals com el blat, la soja i l’arròs, d’un 130%, un 87% i un 74% respectivament. Aleshores, com avui, diferents van ser les causes indicades, tot i que destacaven l’augment de la producció en agrocombustibles i les creixents inversions especulatives en els mercats de futurs alimentaris. Però aquest augment del preu del menjar es va estancar l’any 2009, en part, probablement, a causa de la crisi econòmica i la disminució de l’especulació financera.
A mitjan 2010, una vegada apaivagats els mercats financers internacionals, i amb quantioses sumes públiques injectades a la banca privada, l’especulació alimentària colpejava de nou i el preu del aliments tornava a pujar. Per “salvar a la banca”, després de l’esclat de la crisi financera del 2008-2009, es calcula que els governs dels països rics van aportar un total de 20 bilions de dòlars per apuntalar al sistema bancari i rebaixar les taxes d’interès.
Amb aquesta entrada de diners, els especuladors van veure’s incentivats per a demanar nous préstecs i comprar mercaderies que previsiblement augmentarien ràpidament de valor. Els mateixos bancs, fons d’alt risc, etc. que van causar la crisis de les hipoteques subprime són, actualment, els responsables de l’especulació amb les matèries primeres i l’augment del preu del menjar, aprofitant-se d’uns mercats globals de mercaderies profundament desregularitzats.
La crisi alimentària està íntimament lligada a la crisi econòmica i a la lògica d’un sistema que promou, per exemple, uns plans de rescat a Grècia i a Irlanda, supeditant la sobirania d’aquests països a les institucions internacionals com es supedita la sobirania alimentària dels pobles als interessos del mercat.
Garantia o negoci
De fet, sempre s’ha donat una certa especulació amb el preu dels aliments i aquesta lògica impera en el funcionament dels mercats de futurs, que, tal i com els coneixem actualment, daten de mitjan segle XIX, quan van començar a funcionar als Estats Units. Aquests són acords legals estandaritzats per a fer transaccions de mercaderies físiques en un temps futur establert prèviament i han estat un mecanisme per a garantir un preu mínim al productor davant les oscil·lacions del mercat.
Per explicar-ho en poques paraules: el pagès ven a un comerciant la producció abans de la collita per tal de protegir-se de les inclemències del temps o d’altres i garantir-se un preu a futur. El comerciant, per la seva banda, també, se’n beneficia. L’any en que la collita va malament, el pagès obté bons ingressos, i quan la collita és òptima, el comerciant encara se’n beneficia més.
En l’actualitat, però, aquest mateix mecanisme és emprat pels especuladors per a fer negoci aprofitant la desregulartizació dels mercats de matèries primeres, que va ser impulsada a meitats dels anys 90 als Estats Units i Gran Bretanya per bancs, polítics partidaris del lliure mercat i fons d’alt risc, en el marc del procés de desregulació de l’economia mundial. Els contractes per a comprar i vendre menjar van convertir-se en “derivats” que podien comercialitzar-se independentment de les transaccions agrícoles reals. Naixia, doncs, un nou negoci: l’especulació alimentària.
Els especuladors, avui, són qui tenen més pes en els mercats de futurs, malgrat que les seves transaccions de compra i venda no tenen res a veure amb l’oferta i la demanda real. En paraules de Mike Masters, gerent de Masters Capital Management, si l’any 1998 la inversió financera amb caràcter especulatiu en el sector agrícola era d’un 25%, actualment aquesta es situa al voltant d’un 75%. Aquestes transaccions es porten a terme a les borses de valors, la més important de les quals, a nivell mundial, és la borsa de comerç de Chicago, mentre que a Europa els aliments i les matèries primeres es comercialitzen a les borses de futurs de Londres, París, Amsterdam i Frankfurt.
Un “dipòsit 100% natural”
El 2006/2007, inversors institucionals com bancs, companyies d’assegurances, fons d’inversió, entre d’altres, després de la caiguda del mercat de crèdits hipotecaris d’alt risc als Estats Units, van buscar indrets més segurs i amb major rendibilitat, com matèries primeres i aliments, on invertir els seus diners. En la mesura en que el preu del menjar pujava, augmentaven les inversions en els mercats de futurs d’aliments, empenyent el preu dels grans a l’alça i empitjorant la inflació en el preu del menjar.
A Alemanya, el Deutsche Bank anunciava guanys fàcils si s’invertia en productes agrícoles a l’alça. I negocis similars proposava un altre dels principals bancs europeus, el BNP Paribas. Però no cal anar tan lluny per a trobar exemples concrets.
Catalunya Caixa, antiga Caixa Catalunya, instava, aquest gener del 2011, als seus clients a invertir en matèries primeres sota el lema “dipòsit 100% natural”. I què oferia? Una garantia del 100% del capital amb possibilitat d’obtenir una rendibilitat de fins al 7% anual. I com? En funció, com indicava en la seva publicitat, de “l’evolució del rendiment de tres matèries primeres alimentàries: sucre, cafè i blat de moro”. Per donar garanties de l’alta rendibilitat, la publicitat no dubtava en assenyalar com la cotització d’aquests tres productes, els darrers mesos, havia augmentat en un 61%, un 34% i un 38% respectivament, a causa de “la demanda creixent que va a un ritme superior a la producció”, “per l’increment de la població mundial” i pel “seu ús en agrocombustibles”. Catalunya Caixa, però, obviava una informació important: l’especulació alimentària, que tants bons rèdits econòmics dóna, augmenta el preu dels aliments, els fa inaccessibles a àmplies capes de població en països del Sud global i condemna a la fam, a la misèria i a la mort a milers de persones en aquests països.
Dependència del petroli
Un altre element que aguditza la crisi alimentària és la forta dependència que l’actual model de producció i distribució d’aliments té del petroli. De fet, l’augment del preu del petroli repercuteix directament en una pujada similar del cost dels aliments bàsics. L’any 2007 i 2008 tant el preu del petroli com el dels aliments van assolir xifres rècord. Entre juliol del 2007 i juny del 2008, el petroli cru va passar de 75 dòlars el barril a 140 dòlars, mentre que el preu dels aliments bàsics augmentava de 160 dòlars a 225 dòlars, segons l’Índex de la FAO pel Preu dels Aliments.
I es que l’agricultura i l’alimentació són cada dia més ‘petrodependents’. Després de la 2a Guerra Mundial i amb la revolució verda, dels anys 60 i 70, i amb el supòsit d’augmentar la producció, es va apostar per un model d’agricultura industrial i intensiu. El sistema agrícola i alimentari actual, amb aliments que recorren milers de kilòmetres abans d’arribar a la nostra taula, amb l’ús de intensiu de maquinària agrícola, de químics, pesticides, herbicides i fertilitzants artificials no subsistiria sense el petroli.
L’augment del preu del petroli així com l’estratègia de diferents governs per a combatre el canvi climàtic ha conduït, també, a una creixent  inversió en la producció de combustibles alternatius, agrocombustibles, com el biodièsel i/o el bioetanol, elaborats a partir de sucre, blat de moro o d’altres. Però aquesta producció ha entrat en competència directa amb la producció d’aliments pel consum sent una altra de les causes de l’augment del preu dels aliments.
El mateix Banc Mundial reconeixia que quan el preu del petroli sobrepassa els 50 dòlars per barril, aleshores un 1% d’increment del seu preu comporta un 0.9% d’augment del preu del blat de moro, ja que “per cada dòlar que el preu del petroli augmenta la rendibilitat de l’etanol i, conseqüentment, la demanda de blat de moro per elaborar-lo també creix”. Des de l’any 2004, 2/3 de l’augment de la producció mundial de blat de moro van ser destinades a satisfer la demanda nord-americana d’agrocombustibles. L’any 2010, el 35% de la collita de blat de moro dels Estats Units, que significa un 14% de la producció de blat de moro mundial, va ser utilitzada per a produir etanol. I aquesta tendència va a l’alça.
Però més enllà d’una sèrie de causes com l’especulació alimentària i l’augment del preu del petroli que repercuteix en una creixent inversió en agrocombustibles, provocant una competència entre la producció de cereals pel consum o per l’automoció, ens trobem davant d’un sistema agroalimentari profundament vulnerable i ens mans del mercat. La creixent liberalització del sector en les darreres dècades, la privatització de bens naturals (aigua, terra, llavors…), la imposició d’un model de comerç internacional al servei dels interessos privats, etc. ens ha conduït a aquesta situació.
Mentre l’agricultura i l’alimentació continuïn sent considerades una mercaderia en mans del millor postor, i els interessos empresarials prevalguin per damunt les necessitats alimentàries i els límits del planeta, la nostra seguretat alimentària i el benestar de la terra no seran garantits.
La sobirania alimentària com a alternativa
Davant aquest model agroindustrial, sorgeix el paradigma alternatiu de la sobirania alimentària. Una proposta que reivindica el dret dels pobles a definir les seves polítiques agrícoles i alimentàries, a controlar el mercat domèstic, a impedir l’entrada de productes excedentaris a través de mecanismes de dúmping, a promoure una agricultura local, diversa, pagesa i sostenible, que respecti el territori, entenent el comerç internacional com un complement a la producció local. La sobirania alimentària implica tornar el control dels béns naturals a les comunitats i lluitar contra la privatització de la vida.
El concepte de sobirania alimentària va ser proposat pel moviment internacional de La Via Camperola, que agrupa unes 150 organitzacions pageses d’arreu del món, l’any 1996 coincidint amb la Cimera Mundial sobre l’Alimentació de la FAO a Roma.
Des de la seva creació, La Via Camperola ha creat una identitat “pagesa” polititzada, lligada a la terra i a la producció d’aliments, construïda en oposició al model agroindustrial i a partir de la defensa de la sobirania alimentària. La Via encarna un nou tipus d’”internacionalisme pagès”, que podem conceptualitzar com el “component camperol” del nou internacionalisme de les resistències representat pel moviment altermundialista.
Un dels arguments que utilitzen els detractors d’aquesta demanda és que l’agricultura ecològica és incapaç d’alimentar al món. Però contràriament a aquest discurs, diversos estudis demostren que tal afirmació és falsa. Així ho constaten els resultats d’una exhaustiva consulta internacional impulsada pel Banc Mundial en partenariat amb la FAO, el PNUD, la UNESCO, representants de governs, institucions privades, científiques, socials, etc., dissenyat com un model de consultoria híbrida, amb el nom de IAASTD, que va involucrar a més de 400 científics i experts en alimentació i desenvolupament rural durant quatre anys.
És interessant observar com, tot i que l’informe tenia darrera aquestes institucions, concloïa que la producció agroecològica proveïa d’ingressos alimentaris i monetaris als més pobres, a la vegada que generava excedents pel mercat, essent millor garant de la seguretat alimentària que la producció transgènica. L’informe de l’IAASTD, publicat a principis del 2009, apostava per la producció local, camperola i familiar i per la redistribució de les terres a mans de les comunitats rurals. L’informe va ser rebutjat per l’agroindústria i arxivat pel Banc Mundial, encara que 61 governs el van aprovar discretament, a excepció dels Estats Units, Canadà i Austràlia.
Altres estudis demostren, també, com la producció pagesa a petita escala pot tenir un alt rendiment, a la vegada que fa servir menys combustibles fòssils, especialment si els aliments són comercialitzats local o regionalment. En conseqüència, invertir en la producció camperola familiar és la millor opció per a lluitar contra el canvi climàtic i acabar amb la pobresa i la fam, garantint l’accés als béns naturals, i més quan 3/4 parts de les persones més pobres del món són petits camperols.
En l’àmbit de la comercialització s’ha demostrat fonamental, per a trencar amb el monopoli de la gran distribució, apostar per circuits curts de comercialització (mercats locals, venda directa, grups i cooperatives de consum agroecològic…), evitant intermediaris i establint unes relacions properes entre productor i consumidor, basades en la confiança i el coneixement mutu, que ens condueixin a una major solidaritat entre el camp i la ciutat.
*Article publicat a La Directa, núm. 221.







Las «celebrities» se vuelven locas a la hora de mantener sus figuras y realizan peligrosas dietas para perder hasta cinco kilos en una semana

Carrera salvaje hacia la talla cero

Sólo manzanas. Eso decidió comer Renée Zellweger para quedarse en 53 kilos tras interpretar a la rechoncha Bridget Jones. Y como ella, cientos más. El desorden alimenticio es algo habitual, y no tiene por qué implicar casos extremos como anorexia o bulimia. Actrices, cantantes y famosas en general viven obsesionadas por su físico y realizan peligrosas dietas para perder mucho peso en poco tiempo. La última en apuntarse –aunque esto a ella le viene de lejos– ha sido Victoria Beckham.

22 Agosto 11 - Madrid - María Serrano
La «posh» ha decidido seguir un régimen súper estricto llamado «Five Hands» («Cinco Puñados») para perder los diez kilos que asegura haber ganado en su último embarazo. Tras dar a luz a la pequeña Harper Seven, la mujer del futbolista más guapo ha alquilado una imponente casa en Malibú para recuperar su erróneamente envidiada «size zero», equivalente a una XXS o a una 30 según el tallaje español (la mayoría de las mujeres usan una talla 40). Mientras su marido y sus hijos disfrutan del surf en las playas californianas, la ex Spice Girl se castiga para recuperar su figura para la próxima New York Fashion Week, que tendrá lugar entre el 8 y el 15 de septiembre. Victoria cree que ella es la mejor embajadora de la línea de ropa que diseña, y por ello se presiona para estar siempre perfecta. Además de cortar con el azúcar y la sal, su dieta consiste en comer sólo «cinco puñados» de comida al día. Las minúsculas porciones se basan en salmón ahumado, camarones con chile, sushi de atún y huevos revueltos, y cuando siente la necesidad de picar, la «it girl» come bayas de Goji y frutos secos. Todo un festín. Y es que su obsesión por la delgadez llega a tales extremos que tan sólo cinco días después de dar a luz, su dieta se redujo a comidas hiperproteicas acompañadas de verduras de hoja ancha y litros y litros de agua.
Pero no sólo de ayuno vive la mujer. Vicky realiza ejercicio suave en la casa de Malibú propiedad de Steven Spielberg –cuyo alquiler asciende a 110.000 euros al mes– pues los médicos le han recomendado que no se esfuerce demasiado hasta que hayan pasado ocho semanas tras la que ha sido su cuarta cesárea. Por el momento Victoria ha limitado el deporte a diez minutos diarios de Pilates, pero la próxima semana volverá a su rutina en el gimnasio y a entrenarse con Tracy Anderson, a pesar de que los médicos le han diagnosticado una hernia discal. El caso es que ésta no es la primera vez que la mujer de 37 años se somete a un régimen de este tipo: tras dar a luz a cada uno de sus tres hijos –Brooklyn, Romeo y Cruz–, Victoria se valió de una combinación de Pilates y «burritos de algas» para recuperar su esbelta apariencia. En otras etapas de su vida se alimentaba de sustitutos nutricionales y corría varias horas al día, sufriendo graves atracones que la llevaban a ingerir «diez boles de cerales Frosties», según cuenta en su biografía. Aunque negó que sufriera anorexia, en su libro reconoció que «la dieta es una obsesión» en su vida.

Otra asidua a los regímenes exprés es Elizabeth Hurley. Su última idea consiste en «comer de platos pequeños con cubiertos pequeños» para que la cantidad de comida parezca mayor. Oprah Winfrey, conductora del famoso «chat-show» americano, tiene también problemas con la comida: se da «atracones» para luego realizar un estricto plan que le lleva a una dramática pérdida de peso. Algo parecido a lo que ha confesado hacer Janet Jackson, cuya fluctuación de peso se debe a que combina carreras de cuatro horas con maratones de comida de la misma duración. A veces la obsesión por la báscula viene determinada por exigencias del guión: Anne Hathaway ha admitido estar comiendo sólo col rizada mientras se prepara para interpretar a «Catwoman». La actriz también se somete a duras sesiones de yoga para ponerse en forma y caber en el mono de vinilo característico de esta heroína.

Ellas son las caras visibles de una tragedia que, según una encuesta americana realizada por la Universidad de Carolina del Norte, afecta al 65 por ciento de las mujeres entre 25 y 65 años. Este comportamiento obsesivo con la comida es una forma de sobrellevar situaciones difíciles o de gran estrés. Según afirman los expertos, estas personas son «comedoras emocionales»: responden a través de sus hábitos alimenticios. Las investigaciones afirman que ingerir grandes cantidades de azúcar o grasas tiene un efecto calmante, casi sedante, sobre el organismo.

Según un estudio realizado por «Dove» sobre la Belleza Real, un 59 por ciento de las españolas encuestadas admite que siente presión para ser más delgada. El 32 por ciento de ellas admite que esa presión proviene de ellas mimas, una presión mucho mayor que la que ejerce la sociedad (15 por ciento), los amigos o familia (5 por ciento) o los medios de comunicación (5 por ciento). Y es que nosotros podemos ser nuestro peor consejero. «Las mujeres somos muy subjetivas a la hora de valorar nuestra propia belleza, pero somos capaces de ser objetivas a la hora de valorar a otra mujer», dice Patricia Gutiérrez Albaladejo, psicóloga especializada en clínica y en salud. «La mujer se ha convertido en su peor crítica de belleza y, desafortunadamente, esto puede causar un profundo impacto en su autoestima, confianza y felicidad».

«Thinspiration»

Este neologismo procede de la suma de «thin» (delgada) e «inspiration» (inspiración). Las personas obsesionadas con la reducción de tallas tienen una serie de iconos que son su «inspiración» para conseguirlo. Natasha Poly, Caroline Trentini o Rosie Huntington-Whiteley por el lado de las modelos; Victoria Beckham, Paris Hilton, Lindsay Lohan o las hermanas Olsen por el de las «it girls»... Todas ellas se han convertido alguna vez en «white trashers» (esqueletos andantes), ejemplo para miles de mujeres que asocian la pérdida de peso a la belleza y, consecuentemente, a la autoestima y la confianza. Si de todos es sabido que Britney Spears es la bulímica más famosa –sólo hay que ver sus aterradoras oscilaciones de peso–, Nicole Richie ha sufrido periodos de anorexia que despertaron las alarmas cuando alcanzó la ansiada «talla cero». La hija del icono del pop, además de compartir la «dieta de los líquidos» –consistente en reducir las comidas a infusiones y agua– con Paris Hilton y Lindsay Lohan, consiguió bajar dos tallas en un mes gracias a unas pastillas de adelgazamiento: la hierba surafricana «Hoodia» engaña al cerebro haciéndole creer que se está «lleno». Para más efectividad, Nicole la combinaba con grandes dosis de laxantes que le provocaron una grave desnutrición. Por su lado, las hermanas Olsen no se fijan tanto en las etiquetas de tallaje como en los números de la báscula. En múltiples ocasiones han dicho estar obsesionadas por alcanzar los 40 kilos de peso y, para lograr tan macabra proeza, han realizado todo tipo de dietas. La más peligrosa de ellas consiste en ayunar el máximo número de días posible. Por su lado, Keira Knightley mide 1,70 y pesa menos de 50 kilos. ¿Cómo lo consigue? Además de hacer una hora y media de ejercicio diario, la actriz de «Piratas del Caribe» sólo como cuando tiene «mucha hambre». Estrafalarios planes que son imitados con muchos y que conllevan graves riesgos para la salud.

El ejemplo de las modelos
Las «top models» son quizá las que se someten a las dietas más radicales. Cuando tienen que desfilar, las jóvenes llegan a hacer verdaderas barbaridades para conseguir bajar dos kilos al día: masticar hielo para acallar los rugidos de sus estómagos vacíos, comer un pomelo media hora antes de cada comida, tomar todo tipo de mejunjes adelgazantes, sustituir las comidas por pastillas, tomar litros de té verde, alimentarse exclusivamente de queso y huevos o tomar comidas muy picantes son sólo algunas de ellas. Y las modelos son precisamente la imagen a imitar para muchas mujeres que sueñan con parecerse a ellas.